FER QUE LA CULTURA ARRIBI A TOTHOM I VIURE EN UN POBLE FENT TRIBU: LA VIDA D'ANNA GIRIBET

Sí. Esperem és que els carrers s’omplin. Tenim molta oferta, gratuïta i de formats diversos, i enguany ho hem concentrat tot al centre de Tàrrega perquè hi hagi més vida. La idea és que aquest triangle del centre, amb l'espai Reguer, la de les Nacions i la plaça Major, generi aquesta sensació de bullici. Hi ha molta oferta, molt variada i amb grans aforaments.

Exacte. El tret de sortida serà una peça de gran format amb majúscules. La companyia Teatres de Campanya amb el Marc Salicrú al capdavant és una peça d'arts de carrer amb participació ciutadana i vinculació al teixit social. Aquest gran format requereix la participació de gent, de veïns i veïnes, fins a més de 300 voluntaris, amb gent de Tàrrega, de diversos col·lectius de la província. És una peça que sense aquesta participació i la implicació de la ciutat, no és possible. Hi haurà diables, gegants, bandes de música, petards, i una mica de tot. La peça és un homenatge a les brigades municipals, als qui fan que una ciutat funcioni, però que moltes vegades no es veuen. Ell els vol donar el principal protagonisme. Quan vols fer espectacles tan sorprenents, si a més a més impliques la ciutadania, amb persones de totes les edats, el resultat és excepcional. Fa molts anys que treballem amb aquesta peça. El Marc (deixeble de Carlos Santos i col·laborador de La Veronal i dels lleidatans Íntims Produccions), porta més de 5 anys amb aquesta peça al cap. La seva primera feina professional a Tàrrega va ser fa 10 anys amb Íntims Produccions. Ara torna amb la seva primera peça de carrer de gran format per a la inauguració de la 45a edició.

És una aposta de país. Ens recordem molt de La Fura dels Baus, Comediants o Sèmola Teatre, que van marcar la història de les arts de carrer europees i internacionals. Tinc la sensació que Marc i el seu equip, amb aquesta implicació, estan creant una nova manera d'entendre les arts de carrer i una redefinició amb uns codis i una estètica molt del segle XXI que no perd l'essència de "fem-ho tots plegats". Aquesta implicació és clau, perquè les arts de carrer no existeixen sense la gent. Són un exercici col·lectiu. Que puguem veure un artista català emergent ben acompanyat i de ressò internacional és meravellós. Bona part del seu equip és de Tàrrega.

No ho concebo d’una altra manera. Les arts de carrer són al carrer, passen al carrer, viuen del carrer, s'inspiren del carrer i el carrer és de tots. Això s'ha de cuidar, i no és fàcil perquè cada vegada ens costa més agafar compromisos. Ens hem d'adaptar a les necessitats i hàbits de la gent. Tot i que no és fàcil, és més necessari que mai. Hi ha gent que ve a participar perquè troba companyia, perquè necessita socialitzar. Encara ens deixem molta gent que per alguna raó no arriba, que no s'ho sent seu o ho veuen llunyà. 

La nostra funció, com a FiraTàrrega i com a tots els agents del sector (la Plataforma d'Arts de Carrer, artistes i administracions que ho veuen clar), és defensar-ho, explicar-ho i portar peces de qualitat al carrer. De fet, les arts de carrer són molt adaptables. Pots tenir pressupostos des del més ajustat fins al més gran. El carrer és un espai de descoberta i de benestar, i això s’ha de reivindicar.

És fonamental. No som només la fira que viatja a Corea del Sud. Som també la fira que porta artistes a micropobles. Tenim dues grans activitats aquest any alineades amb això: Creació Escènica en Gira, que és un projecte amb la Direcció General de Biblioteques i Promoció Cultural per facilitar eines als municipis petits i micropobles per programar arts de carrer amb propostes molt fàcils d'emplaçar i tècnicament senzilles; i també Lleida Escena, una activitat propiciada per la Diputació de Lleida que consisteix en una trobada cohesionadora amb molta varietat de perfils professionals.

M'atreviria a dir que la cosa ha evolucionat. Després de la pandèmia, van sortir iniciatives en entorns més perifèrics geogràficament, més enllà de Barcelona. Aquí, a la província de Lleida, han aparegut festivals petits liderats per companyies i pobles amb una oferta cultural de primera qualitat. I una cosa porta l'altra. Han aparegut cooperatives que impulsen iniciatives socials i culturals, com El Galliner, agitació cultural, La Tapia, Cruma o Spasa. Gent amb ganes de fer coses de qualitat de la mà dels municipis. La realitat està canviant cap a positiu. La cultura és un pol econòmic, la cultura crea feina i ens fa feliços, ens fa lliures, ens fa ser crítics. És benestar. I a més a més, si parlem d'arts de carrer, tothom hi és benvingut.

M'ha aportat moltes coses estudiar economia. En aquell moment estava entre dues decisions: l'Institut del Teatre, ja tenia el cuquet del teatre, o Economia. Venint d’un poble tan petit com el meu, Vilanova de Bellpuig, sabia que si volia viure havia de ser la millor. Vaig decidir fer economia. Em va servir per aprendre molt. Aquests estudis m'han aportat un ordre, una manera d'analitzar que ara des de l'àmbit cultural em va molt bé. Es complementa.

M’has d’imaginar amb una cua de cavall i fent totes les activitats que l’activista cultural, Pilar Torrades ens proposava: les sardanes, el teatre, els Pastorets. No et pots imaginar dels viatges que vam fer amb la colla de sardanes, hem ballat a Portugal, a la plaça d'Espanya de Madrid... Al poble era molt fàcil fer totes aquestes activitats, i una cosa et porti a l'altra. I això fa un caliu de poble i de germanor que avui dia és superimportant.

Els Pastorets. Vaig passar per diferents papers, els angelets, els pastorets, però el paper que recordo més és el de l'Àngel Sant Miquel i l’Isabeló. Després dels Pastorets, van venir vodevils que triava la Pilar Torrades, i els representàvem. Arran d'això, a l'institut ja em vaig voler apuntar al teatre i es va afegir una altra capa.

Sí. Amb la Clàudia, la meva parella, i el nostre fill Martí. La nostra història d'amor ha sigut molt bonica. Justament ens vam conèixer treballant a FiraTàrrega. Ara tenim la nostra família i vivim a Vilanova. En el fons, som molt "clàssiques" en el sentit que hem acabat vivint al meu poble, amb la família i la tribu a prop. En un poble amb uns serveis que s'agraeixen pel que fa a l’escolarització, extraescolars i tot plegat, és molt fàcil. És un privilegi poder viure aquí amb calma, inspiració i la xarxa de la tribu, i si vols altres coses només estàs a una hora i mitja del centre de Barcelona.

Potser no sempre és fàcil ser les primeres, però en el nostre cas ens hem sentit molt acompanyades. Si hi ha hagut algun tema, solucionar-lo ha estat molt fàcil. Per exemple, quan vam anar a fer els papers per inscriure'ns al registre, en aquell moment a l'Ajuntament no s'havia fet mai i hauria pogut ser un problema. Va ser completament al revés. Soc conscient que no tothom ha tingut aquesta realitat. Tinc companyes i companys que han hagut de marxar per bulling o per no acceptació. A vegades, en l'àmbit rural has de marxar a la ciutat per camuflar-ho. Això passa, i no dir-ho seria un error. Jo a Vilanova em sento molt tranquil·la perquè ho hem viscut amb normalitat. Si hem de dir alguna cosa, la diem amb educació, però la diem. I a partir d'aquí, a remar.

La Mariana, la meva besàvia, em deien que tenia molt caràcter. Es va casar amb el meu besavi que tenia 11 anys menys, i això ja diu molt. Va començar el negoci ella, i era una persona amb les idees clares. I la Remei, l’àvia materna, ens ha ensenyat a fer tribu, a ser una gran família. És una dona que també va muntar un negoci. Els dos puntals, tant d'una banda com de l'altra, han sigut dones pioneres per necessitat. Gràcies a elles ara som aquí. Soc la primera generació que ha pogut anar a la universitat gràcies al fet que elles en el seu moment es van posar al capdavant. Això és un orgull.

En les arts, en general, s’ha de remar molt. Hi ha sectors que estan molt bé perquè tenen recursos i ajudes, i ha de ser així. N’hi ha d’altres, però, com les arts de carrer que ens hem de reivindicar encara i no pararem perquè tinguem espais de creació i circuits continuats d’exhibició. Aquí s'hi afegeix que la gent no paga entrada per les peces al carrer, el que no vol dir que siguin gratuïtes, les paguem entre tots amb els impostos. Però la persona o el municipi que ho organitza no té un ingrés a través de l'entrada. Això a vegades és un problema si els gestors o programadors no ho tenen en compte. No tot es pot mesurar amb els números, hi ha paràmetres com el benestar o el valor social que són difícils de mesurar. Ens toca mantenir explicar-ho, fer entendre que tenim una fira espectacular d'arts de carrer que és per a tothom. Poder veure una peça i sortir amb el cor ample, quin preu té això? Ho tenim aquí accessible, gratuït, de qualitat, però per continuar en aquesta línia s'ha d'invertir diners, s'han d'invertir recursos des de totes les administracions, incloent-hi l'Ajuntament de Tàrrega.