La pedra seca no és només una tècnica constructiva o una herència folklòrica del passat. És la identitat d'un paisatge, una eina de resiliència climàtica i el relat que pot donar valor als productes de Ponent. Aquesta és la idea central que recorre la sèrie de quatre càpsules audiovisuals impulsades per l'Associació Leader de Ponent i Gustum, amb la participació de L'Oest. Aquesta iniciativa s'emmarca en la campanya "12 mesos, 12 paisatges", que celebra que Catalunya ha estat designada Regió Mundial de la Gastronomia 2025. Els vídeos, que exploren la riquesa i el potencial de la pedra seca, apleguen les veus d'experts i productors del territori per teixir un discurs potent sobre la necessitat de conservar i valorar aquest patrimoni únic.
La pedra seca és el resultat de l'esforç titànic "dels nostres avantpassats per domesticar un territori que, sense la seva intervenció, seria molt inhòspit" explica Mario Urrea, alcalde de Torrebesses, població que ha posat la pedra seca com a eix per explicar el seu patrimoni història i paisatge i on hi ha el Centre d'interpretació de la Pedra Seca. En aquest sentit, Pau Moragas Bouyat, enginyer, enòleg i vicepresident de l'Olivera afegeix que "només si la societat li dona un valor especial és la manera que serà viable. És veure el que hi ha darrere dels productes". "Aquí, encara que la gent potser no ho reconeix, la nostra identitat de paisatge és la pedra. És la pedra en seca, aquestes construccions que tenim, que s'han fet per una utilitat de reserva d'aigua, però també acaben sent una estampa... una estampa del nostre territori" aprofundeix Enric Morera Font, tècnic del Projecte Espais Naturals de Ponent. En aquest mateix sentit, Teresa Fuentes Botargues, gerent de l'Associació Leader Ponent sentència que "Tenen una finalitat, un ús i, per tant, tenen un valor que ens donen al nostre producte, al nostre territori, al nostre paisatge, i que cal conservar-les. Avui en dia, amb les grans maquinàries, amb els recursos que es tenen, en un dia pots destruir el que s'ha fet en cent anys."
Una de les idees centrals dels vídeos és la necessitat de vincular el producte al paisatge d'on neix. Quan un consumidor tria un vi o un oli d'aquest territori, no només adquireix un aliment, sinó que dona suport a un model que genera biodiversitat, lluita contra incendis i promou el desenvolupament local. Com afirma Pau Moragas Bouyat "darrere d'un vi, un oli o així, la gent està dient: jo estic donant suport també a un impacte social, territorial, cultural de darrere d'aquest projecte", i afegeix "també crec que passa en l'ús que fem del paisatge, no? Tenim paisatges singulars que identifiquem, que tenen un gran valor, però avui dia els actuals agricultors han de viure i potser és més rendible un model productiu o productivista que un model de respecte al paisatge". En aquest sentit, Teresa Fuentes Botargues resumeix "és clar que hem d'aconseguir que el producte que surt d'aquí sigui un producte que tingui un valor i que pugui fer viure el pagès. I ara el que hem intentat amb tot aquest patrimoni és fer valdre, per exemple, fent rutes teatralitzades, visites guiades, i sobretot, jo crec que ens ha de servir molt per aconseguir que sigui el relat dels nostres productes. I realment ens hem anat com trobant aquest element tangencialment, però que per nosaltres al final és un element com a inclús per desenvolupar una mica el nostre discurs i explicar el nostre territori. Des d'un punt de vista que afecta el turisme, afecta la sostenibilitat, a l'agricultura, al producte".
Aquestes construccions, tot i ser utilitàries, configuren una estampa única del nostre territori. Enric Morera Font insisteix en el fet que "no només és un tema de l'ús que en donem els humans, això, perquè en el fons som qui hem condicionat aquest paisatge construint les cabanes, els marges i altres, sinó que després, intrínsecament, hi ha una quantitat d'animals i plantes i líquens en aquestes construccions i que viuen gràcies a aquesta activitat humana", i afegeix, "això està enllaçat entre el patrimoni humà i cultural amb la fauna, que és indissociable. O sigui, totes les nostres accions tenen una repercussió en la resta d'animals i plantes, i en aquest cas molt positiva. Si nosaltres deixem perdre el camp, deixem perdre l'activitat agrícola, és que també perdrem una quantitat de biodiversitat espectacular que va lligada a aquesta arquitectura".
Finalment, la pedra seca no és un element inert. Aquestes construccions són un refugi de biodiversitat, espais que "bullen de vida". Enric Morera Font explica que en una "situació de crisi climàtica, la pedra seca, els bancals on ens trobem ara, ha aguantat una quantitat d'humitat pel bancal de damunt que això segurament ha sigut el que ha salvat moltes de les plantacions" i Pau Moragues Bouyat insisteix en el fet que "la pedra seca no és un recurs folklòric o històric, ens està parlant d'una gestió hipereficient de l'aigua i jo crec que aquest coneixement o aquesta sensibilitat en una agricultura tecnificada o més actual també l'hauríem d'incorporar". En aquest sentit, Mario Urrea Marsal recorda que "un poble com Torrebesses era independent hídricament i en aquests moments, si ens tallen l'aigua, hem de tancar el poble. Quan vas estudiant tot això t'adones que els aljubs eren dipòsits que servien per compartir aigua entre els veïns i eren capaços de compartir allò que era un bé escàs".
