Durant molt de temps, a L’Oest se l’ha mirat com un lloc de pas. Terra de producció, sí. Terra de recursos, també. Però massa sovint explicada des de fora i en clau secundària, com si el seu paper fos només alimentar, proveir o sostenir el centre mentre el relat, la inversió i la projecció sempre passaven per una altra banda.
Potser ha arribat l’hora de canviar de mirada.
Perquè si un dia hi va haver la febre de l’or que van empènyer generacions senceres a buscar fortuna en territoris oberts i encara per definir, avui a Ponent hi ha una altra febre que val la pena observar de prop: la febre verda.
L’Oest té terra, aigua, boscos, energia, múscul agroalimentari, coneixement aplicat i una llarga experiència fent possible allò que sovint s’ha donat per descomptat. La jornada Horitzó Lleida 2050 i una Catalunya Sostenible, celebrada el passat 3 de març al Col·legi d'Economistes de Barcelona planteja deixar de veure tots aquests actius com a peces disperses i començar a entendre’ls com l’estructura d’una nova economia.
Parlem de bioeconomia, de transició energètica, de gestió forestal o d’innovació industrial. A Lleida aquestes paraules signifiquen més de 12 milions de tones anuals de recursos orgànics susceptibles de transformar-se en biometà, biofertilitzants, biopolímers o biocarburants. Suposen la capacitat d’instal·lar fins a 15.000 MW addicionals de potència renovable i de generar més de 20.000 GWh anuals d’energia excedentària. Parlen de 775.000 hectàrees forestals amb capacitat per produir fusta estructural, energia de proximitat i nous mercats vinculats als crèdits de carboni. De fet estem parlant de les concentracions de capital natural més importants del país. Més del 50% del capital natural de Catalunya es troba a la demarcació de Lleida.
I tanmateix, tenir un tresor no garanteix prosperitat. Cal que estigui acompanyat d'infraestructures insuficients, de talent que es queda, de l'arribada de capitals econòmics i d'un equilibri territorial productiu. Per fer-ho possible cal posar-hi un nom, definir objectius i sobretot anar tots a la una. I en aquest sentit, una de les fortaleses més remarcables del moviment que avui pren forma a Lleida és que neix d’una agenda compartida que suma agents econòmics, institucions i entitats del territori. És el G-10, Lleida Terra d'Oportunitats.
El full de ruta presentat en aquesta jonada organitzada per la Fundació Horitzons 2050 i la Diputació de Lleida, preveu mobilitzar 200 milions d’euros d’inversió publicoprivada, amb un impacte estimat de 314 milions sobre la producció i la creació de 2.395 llocs de treball.
Així, es projecten tres àrees d’activitat econòmica especialitzada en bioeconomia a Alcarràs, Balaguer i Montoliu de Lleida; es planteja un sandbox per accelerar biotecnologies i reduir riscos d’innovació, és a dir, es proposa un banc de proves per ajudar a desenvolupar i testar biotecnologies abans de la seva aplicació a gran escala; s’impulsa un espai de proves d’indústria 4.0 al Parc Agrobiotech; es plantegen un centre de formació en economia verda i una oficina d’atracció de talent, i es posa damunt la taula la gestió multifuncional dels boscos públics, l’agricultura regenerativa i la connectivitat intel·ligent per optimitzar la gestió hídrica i l’agricultura de precisió.
Un dels grans debats que travessen Catalunya és si sabrà construir un model de país menys dependent, més resilient i més ben repartit. I la resposta, en bona part, passa per entendre que l’autonomia estratègica no es podrà aixecar només des de les àrees metropolitanes caldrà fer-ho, també, des dels llocs on hi ha els recursos que han d’alimentar aquesta transformació. Des dels llocs on hi ha sòl productiu, biomassa, aigua, agroindústria, renovables i capacitat d’escala.
Dit d’una altra manera: si Catalunya vol una economia més neta, més forta i menys vulnerable, haurà de comptar amb L’Oest per garantir que aquesta transformació es faci des del territori i amb retorn real per a la gent que hi viu i hi treballa.
La bona notícia és que, per una vegada, el relat i la matèria primera semblen anar de bracet. El futur ja és present té color verd i parla amb accent de L’Oest.
