Convoquem 9 dones al Centre d’Art La Panera de Lleida. Són dones que han hagut de començar de nou, començar de zero. Les reunim per parlar, sense pressa amb l'objectiu que s'obrin i ens expliquin com han superat els obstacles i de què se senten més orgulloses després d'haver reconstruit la seva vida.
La trobada està dinamitzada per les psicòlogues de la Fundació apip-acam amb l'objectiu que d'aquesta conversa en durti un vídeo produït per L'Oest sota l'escarrec de la fundació i gravat i editat pel Dani Hernández. Un audiovisual de testimonis que es podrà veure en la jornada del Dia Internacional de les Dones organitzada pel Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions sota el lema “Mujeres que migran, historias que transforman” . La presentació del vídeo anirà a càrrec de la periodista de L’Oest, Pili García Sànchez, que parlarà sobre el periodisme constructiu.
Nou dones lleidatanes, nou històries diferents i un mateix punt de partida: començar de zero. Totes elles estan vinculades a la Fundació apip-acam, que les ha acompanyat durant tot el seu procés.
Agnni va arribar a Espanya el 2018, procedent de Caracas. Quan recorda aquell moment, el que destaca no és tant el que va perdre com el que ha estat capaç de construir. Abans de marxar de Veneçuela tenia una vida professional estable. A Espanya va començar literalment des de baix: feines de neteja, moments d’humiliació, la sensació constant que potser no ho aconseguiria. Però ho va fer.
Avui és advocada d’estrangeria, i la seva feina té alguna cosa de cercle que es tanca: acompanya persones que passen pel mateix que ella va viure. “Me siento orgullosa de poder ayudar a personas que también han migrado y asesorarlas para que puedan tener estabilidad en este país.”
Però també posa nom a una dificultat que travessa moltes històries: la maternitat migrada. Criar sola, conciliar la feina, no tenir família a prop. En aquest camí, diu, les amigues acaben convertint-se en família.
La història de Morzal comença a l'Afganistan. Ens explica que estudiava medicina, però la guerra i la situació política la van obligar a marxar. El seu pare havia treballat amb el govern espanyol i això els va permetre arribar a Espanya fa tres anys. Ara estudia català i fa cursos de formació administrativa.
El que li pesa, però, és el que passa al seu país. “Las mujeres no pueden trabajar, las chicas no pueden ir a la escuela. Es durísimo.” Ni tant sols poden viure soles, com fa ella amb la seva germana a un pis de Lleida.
Per a Morzal, la paraula llibertat significa: poder estudiar, poder treballar, poder caminar sola pel carrer o decidir com vestir. Coses que no semblen importants fins que deixen d’existir.
Quan Yovanna va arribar a Lleida ho va fer amb una nena de sis mesos, i sense saber què l’esperava. El primer hivern el van passar dormint en caixers automàtics. “Llegué ignorando todos los procedimientos.”
La violència l’havia expulsat del seu país, Colòmbia, on va veure morir la seva altra filla. Aquí, diu, ha trobat una cosa que allà li faltava: pau. I també un futur per a la seva filla: “Aquí podemos hablar, somos escuchadas.”
La seva força —diu— és haver pogut tirar endavant la seva filla en un lloc on ser dona no determina fins on pots arribar.
Ariadnna va arribar a Lleida amb nou anys. Per a ella, migrar significa una adaptació constant: un idioma nou, amistats noves, un país que amb els anys acaba sent casa. Ara estudia batxillerat i li agradaria poder arribar a ser metge. Si hi ha una figura central en el seu relat és la seva mare: “Todo lo que soy es gracias a ella.” Migrar també és això: mares que sostenen vides noves.
Marie, de Costa d’Ivori, fa gairebé tres anys que viu a aquí. Va marxar del seu país perquè la llei no la protegia davant els problemes familiars que patia. Quan parla del present, ho fa amb una calma que sembla recent. Treballa des de fa vuit mesos, està estudiant castellà i cria el seu fill. Explica que a aquí ha trobat persones que l’han cuidat com si fos de la família: professionals, amigues, veïnes. I també ha descobert una diferència que diu moltes coses: "Al meu país els fills només porten el cognom del pare, aquí, també el de la mare".
Rosmary, nascuda a Nigèria, viu aquí des del 2009. Li agrada la gent, diu i també li agradaria poder estudiar i treballar. Ens explica que participar en activitats com la trobada amb altres dones a La Panera és important. La seva aspiració és senzilla: "viure bé, tenir el que necessita, sentir-se tranquil·la". Senzill però difícil en alguns llocs.
Tamar, de Geòrgia, fa vuit anys que viu aquí. Va arribar acompanyant el seu marit, però fa quatre anys que viu sola amb els seus dos fills. Parla amb honestedat d’una sensació que moltes vegades no s’explica: la de no sentir encara que ha trobat el seu lloc, que ha fet tot allò que un dia havia sommiat. "Treballar en feines que no t’agraden, començar de zero, tornar a estudiar". Ara prepara els papers per accedir a la universitat i estudiar gestió administrativa. I potser llavors podrà dir amb orgull que ha arribat on volia.
El vídeo que es presentarà a la jornada del 8M a Madrid és una finaestra a escoltar a dones que normalment no tenen veu. I també és posar damunt la taula una idea que es repeteix en gairebé totes les històries: la importància d’altres dones, amigues que són xarxa, que es converteixen en família. Unes veus que arriben a Madrid amb un missatge clar: hi ha migracions que no només canvien una vida, també construeixen el lloc on arriben.
