Aquest matí, abans de sortir de casa, ja he estat feliç tres cops.
Quan el meu fill ha recollit el got de sobre la taula i l’ha posat, tot sol, a dins del rentaplats. Quan la meva filla adolescent m’ha demanat que li fes l’enèsim Bizum urgentíssimament important i m’ha somrigut; i quan m’he pres el primer cafè del dia amb el meu marit, tot repassant la logística domèstica. Petites espurnes, petits flaixos de felicitat.
Perquè, és això la felicitat? És un instant que, si no ens hi fixem, pot passar desapercebut? O, com canta Mazoni, mai no n’hi ha prou perquè “exigim eufòria”? I, encara més: es pot sostenir la felicitat individual si no és col.lectiva?
La felicitat és un dels conceptes més antics i debatuts de la filosofia, la psicologia i les ciències socials. I també dels bars i les cafeteries, on els cunyats i les cunyades tenen els tòpics a punt:
— Els diners no fan la felicitat!
— Potser no la fan, però hi ajuden.
Per evitar discussions (que no solen contribuir gaire a la felicitat), li ho hem preguntat al Carles Alsinet, director de la Càtedra d’Innovació Social de la Universitat de Lleida, que, a través de la psicologia positiva, impulsa recerques pel benestar i la qualitat de vida de les persones.
Segons Alsinet,“no hi ha una definició única, però podem identificar tres grans tradicions que ens ajuden a comprendre la felicitat”.
No podia ser fàcil... Són aquestes tres: l’hedònica, vinculada al plaer i a l’absència de dolor; l’eudaimònica, que hi afegeix la necessitat de desenvolupar-se com a persona; i la tercera, que defineix la mateixa Càtedra d’Innovació Social, considera la felicitat com el resultat d’una vida amb sentit i amb capacitat de contribuir a la comunitat.
Segons Alsinet, aquí és on la felicitat deixa de ser només una qüestió íntima:“La felicitat no és només una qüestió personal. Hi ha una dimensió col·lectiva que sovint s’oblida, i que des de la innovació social considerem fonamental”.
I defensa que hi ha elements que comparteixen tant la felicitat individual com la col·lectiva: totes dues necessiten relacions humanes de qualitat, perquè no hi ha felicitat individual possible en aïllament; totes dues requereixen la cobertura de les necessitats bàsiques, ja que difícilment es pot ser feliç sense seguretat, salut o habitatge; totes dues es construeixen, no s’esperen, perquè són processos actius i no estats passius; i, finalment, totes dues estan lligades al sentit: les persones i les comunitats felices saben per què fan el que fan.
Però també hi ha tensions, com adverteix el director de la Càtedra, i el que fa feliç una persona individualment pot perjudicar la felicitat col·lectiva, i viceversa.
“La felicitat individual és subjectiva: té a veure amb com em sento jo. La felicitat col·lectiva, en canvi, és més complexa de mesurar, perquè implica benestar social, cohesió, equitat i justícia. Hi ha, doncs, una tensió de fons que cal reconèixer honestament: allò que pot fer feliç una persona a escala individual pot perjudicar la felicitat col·lectiva, i a l’inrevés. Consumir molt, competir de manera agressiva o acumular recursos pot generar benestar individual a curt termini, però erosiona el teixit social i el benestar comú”.
I ho resumeix amb una frase que val la pena retenir: “La felicitat no és un destí, sinó la manera de caminar, amb qui camines i com camines”.
Per tot això, el 20 de març, Dia Internacional de la Felicitat, és molt més que una data simpàtica al calendari. És una oportunitat per fer camí.
Enguany, des de la Càtedra d’Innovació Social de la Universitat de Lleida i des de LOest, caminem agafadetes de la mà amb una acció tan senzilla com significativa: il·luminar de groc els nostres pobles i ciutats i fer que la ciutadania també s’hi sumi, amb una paraula amable o amb una rialla compartida. Perquè, al capdavall, la felicitat també té aquesta capacitat: s’encomana.
Lleida, a més, pot ser un bon lloc per fer-la créixer perquè combina allò que més pesa en la felicitat quotidiana: qualitat de vida, entorns amables, proximitat, serveis i un cost de vida més assumible. Dit d’una altra manera: aquí la felicitat té més camins —rurals i urbans— per recórrer.
