Hi ha una frase feta que tots hem dit alguna vegada: sord com una tàpia.
Maite Sainz de la Maza, arquitecta i cofundadora de Fetdeterra, la fa servir per explicar justament el contrari del que sembla: que una tàpia no és una cosa morta, ni antiga, ni inútil. “La típica frase de més sord que una tàpia és perquè realment és un material que aïlla molt bé acústicament”, explica. I encara en fa més. La terra transpira, regula la temperatura i la humitat interior, redueix emissions i pot tornar al medi sense convertir-se en residu.
Potser, per tot això Fetdeterra, l’estudi que Sainz de la Maza va fundar amb el geòleg Macari de Torres, acaba de rebre el Premi Auguste Perret de Tecnologia en Arquitectura, un dels guardons triennals de la Unió Internacional d’Arquitectes. És un premi tan exclusiu que, a l'Estat espanyol, abans només l'havia guanyat un arquitecte: Santiago Calatrava, l'any 1987. I per primer cop en la història del premi que guanya una proposta feta de terra.
“Els nostres orígens són justament la tàpia de tota la vida que tenim aquí a Ponent”, explica Maite. “Aquí tenim moltíssima construcció en terra, i realment és un material que nosaltres hem posat molt en valor”.
El que ha fet Fetdeterra no és recuperar la tàpia per nostàlgia, sinó entendre-la, estudiar-la i portar-la a l’arquitectura actual. Perquè el material hi és, les cases centenàries fetes de predra hi son però el coneixement i la transmissió de l’ofici s’ha anat perdent.
“Abans teníem els mestres tapiadors, que coneixien molt bé el material i sabien d’on s’havia de treure la terra i quina era la dosificació”, recorda. A més, avui calen normatives, assajos, certificacions i sistemes que permetin incorporar aquests materials als projectes amb totes les garanties.
I aquí és on Fetdeterra ha fet el pas important. “Els nostres orígens són els coneixements ancestrals i sabem que funcionen molt bé. Nosaltres els hem analitzat, estudiat i d’alguna manera tecnificat, resumeix Sainz de la Maza.
D’aquesta recerca en surten blocs de terra comprimida. A simple vista poden recordar un totxo, però no són el mateix. “El totxo de terra no té cocció. És simplement terra comprimida com el tapial”, explica Maite. Aquesta diferència és clau: si no hi ha cocció, hi ha menys emissions de CO₂.
La terra, a més, no genera residus com altres materials. “El dia de demà, si la teva casa acaba en desús, simplement enderrocar-la vol dir agafar, triturar i tornar-la a integrar dintre del medi”, diu. La casa torna a ser terra.
Però el valor no és només ambiental. També és de confort. Les cases de terra tenen una propietat molt important: la inèrcia tèrmica. Dit de manera senzilla, és aquella sensació d’entrar a una casa de poble a l’estiu i notar-hi frescor.
“Saps aquella sensació quan entres a les cases de poble, a les plantes baixes, ara a l’estiu, quan a fora fa tanta calor, i entres a dintre i dius: ostres, quina frescoreta? Doncs això és gràcies a la inèrcia tèrmica”, explica.
La terra emmagatzema l’energia del sol i no la deixa passar de cop a l’interior. Això ajuda a reduir la necessitat d’aire condicionat a l’estiu i de calefacció a l’hivern. Una casa més estable, més saludable i més amable per viure-hi.
El camí de Fetdeterra va començar, en part, arran de la crisi de la construcció. Fins aleshores, sovint arribaven al despatx encàrrecs on la primera idea era tirar a terra la casa de la padrina i fer-ne una de nova. Les edificacions de tàpia s’associaven massa sovint a problemes, pobresa o vellesa.
Però amb la crisi va canviar la pregunta. “Els clients venien i deien: tinc aquesta edificació, si no la tiro i la rehabilito, em surt més econòmic?”, recorda Maite. I aquí van començar a mirar la terra d’una altra manera.
Van veure que moltes patologies no venien de la tàpia, sinó de males rehabilitacions. De posar ciment on no tocava, o materials incompatibles amb la terra. “Ens generen noves patologies que fan que creguem que la terra no és bona per construir, però en realitat és perquè estem fent males rehabilitacions”, explica.
Per això van decidir especialitzar-se. No fer una mica de tot, sinó entendre bé la terra. Saber com respon, com es formula, com es corregeix i com es pot aplicar avui.
I no, la terra no serveix només per fer casetes petites. Fetdeterra ha arribat a fer edificis de cinc plantes amb murs estructurals de terra de vint centímetres. També ha treballat amb estructures mixtes de terra i fusta en edificis de set plantes, i amb façanes de nou plantes.
“Hem provat que realment estructuralment funciona la terra sola”, afirma Sainz de la Maza. I afegeix: “Límit no hi ha límit, sinó que el que hem de fer és adaptar el material a les necessitats del projecte”.
També treballen la terra del lloc. L’analitzen, la descomponen i la tornen a formular segons les seves partícules. Hi ha terres, com algunes del Pla d’Urgell, que pràcticament funcionen tal com són. D’altres necessiten correccions. La clau és conèixer-les.
El premi arriba en un moment d'expansió. “Ens demanen molta informació poder exportar la tecnologia a nivell internacional”, explica Maite. Ho diu amb prudència, però també amb la consciència que el que fan des de Lleida interessa arreu.
Per a Fetdeterra, el reconeixement no és només una medalla. “És una manera de seguir fent recerca, de seguir innovant”, diu Sainz de la Maza. “Veiem que anem pel bon camí i que hem de seguir apostant per aquestes tecnologies i per aquests materials més naturals i sostenibles”.
I aquest camí també passa pels oficis. Per formar persones, però també per no perdre la mà d’obra que ja existeix. “El més important és no perdre tota aquesta mà d’obra que ja tenim avui en dia”, defensa. “És adaptar-la amb una nova manera de construir”.
La terra, doncs, no torna. La terra hi era. A les cases, als pobles, a les parets gruixudes i a aquella frescor que tots hem notat alguna vegada. Fetdeterra l’ha escoltada, l’ha estudiada i l’ha convertida en arquitectura capaç de parlar al món.
I ara el món li ha donat un premi.
