20.09.21
LA XARXA D'INFORMACIÓ POSITIVA
FES-TE DE L'OEST
SUBSCRIU-T'HI!
Aconsegueix la informació positiva i en exclusiva de L'Oest
SUBSCRIU-T'HI!
Aconsegueix la informació positiva i en exclusiva de L'Oest

DE LLENGUA, GENT GRAN I RESPECTE

Dia 26 de juliol, dia de les padrines i els padrins

Dia 26 de juliol, dia de les padrines i els padrins

L'OEST -
09.08.21 -
SOBRE L'AUTORA
Elena Fuses #LOpinió #LOest
ELENA FUSES NAVARRA

Tremp (Pallars Jussà), 1964. Visc a Artesa de Lleida (Segrià). Soc mestra, professora de secundària i assessora LIC. Vaig fer classes a adults un temps i miro de no perdre les aficions que em motiven i em serveixen per tocar de peus a terra mentre m’enlairo sense mai fugir a través de paraules llegides o escrites.

Per les companyes, emprenedores encomiables, que renoven il·lusions amb aquest mitjà d’informació positiva on line, escric puntualment i comparteixo amb vosaltres, lectores i lectors de L’OEST, paraules sempre que en vulgueu llegir. 

Dilluns, 26 de juliol, dia dels avis altrament anomenats padrines i padrins, a l’oest de Catalunya

Aquests dies he tingut un munt d’idees per escriure. No n’he concretat cap però confio que deuran tornar a aparèixer una hora o altra.

Avui, m’hi poso a partir del fet que l’empresa Google s’ha encarregat de recordar-me que és el dia dels avis i les àvies. Immediatament, he pensat que vaig sentir parlar Josep Vallverdú amb 90 i escaig anys a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, l’IEI, i vaig quedar meravellada. La seva obra, la seva vitalitat, la manera d’enfocar la vellesa que compartia en aquell moment, implicat com estava en la definició de la vellesa saludable; participava en grups de treball i reunions arreu de Catalunya, o almenys és el que recordo.... Abans de la pandèmia, és clar. Avui escric amb la inspiració d’aquest home i aquell discurs que em va impressionar i no sé ni si encara és viu... Va néixer el 9 de juliol de 1923 a Lleida, és a dir, n’acaba de fer 98 (Google m’ho ha tornat a fer conèixer). Va viure la Guerra Mundial, la Guerra Civil i ha escrit durant tota la vida per a joves, entre moltes altres activitats vinculades a la llengua que ha estimat i tractat amb cura.

Adultesa, vellesa i joventut vinculant-se a través de la literatura.

Obres de temàtiques diverses per mostrar el món a través de les paraules, reinventant-lo per crear plaer amb les paraules (perquè ja sabeu que veiem el món com som), per fer sentir a qui el llegís com era i com és un món del qual n’ha estat testimoni durant aquests 98 anys de vida.

També em ve al cap una dona gran, Roser Capdevila, a qui vaig preguntar si ho era un cop que vam coincidir a Andorra on ella gaudia d’una estada en una residència de la seua propietat. Vam compartir una estona, gaudíem del paisatge incomparable que són les muntanyes i mentre ella explicava a una amiga seua anècdotes vitals, jo pensava en com havia evolucionat la seua vida de dibuixant, com la seua obra s’havia conjugat amb la productora Cromosoma per fer feliços tants infants amb les històries d’il·lustracions animades de Les tres Bessones.

Firma per la cessió del fons documental de Josep Vallverdú a la UdL, el juny de 2015
Imatge de la firma de la cessió que Josep Vallverdú (a la dreta) va fer del seu fons documental a la UdL, el juny de 2015. Foto: UdL

Esmentats aquests dos referents, continuo tot dient que una de les qüestions que vaig pensar si comentaria aquí, provenia de l’article de Carme Junyent "El "totis": una barrera contra la inclusió", en què argumentava sobre l’ús de "totis" a partir d’unes paraules de la MHC de Feminismes Tània Verge com una paraula inclusiva de la diversitat sexual i de gènere. No sé què en dirien d’aquest mot Josep Vallverdú o Alba Dalmau (escriptora, professora d’escriptura creativa i que té uns cinquanta anys menys que Vallverdú) o Mercè Rodoreda que va haver de lluitar per sobreviure i preservar la seua identitat personal, sentimental i cultural durant tant de temps... A mi, em sembla que usar "totis" és torturar la llengua. I no sé tampoc si vull pensar fins a quin punt torturem la realitat quan volem imposar-li segons quines paraules, sobretot ara, que hi ha homes que, quan són en una reunió en què predominen les dones, fan servir la marca de gènere i parlen de "totes nosaltres"; ho dic com a anècdota. No com a categoria. No ens equivoquem. Deu ser una qüestió d’edat...., perquè em sembla una bona manera de mostrar que estan per la igualtat de drets entre homes i dones. Ells són conscients que la societat en què vivim és patriarcal i masclista i que cal, en definitiva, donar suport a les lluites feministes. La meua lluita, en relació a la inclusió social identitària i de gènere, ja ha d’anar per evitar això que en diuen edatisme. És a dir, perseverar per una inclusió que respecti l’edat, a més del sexe i/o el gènere. Ja vaig ser invisible com a dona i no crec que hagi de desaparèixer tampoc com a persona en aquesta societat que, sobretot, es fixa en la joventut com característica preeminent, desitjable i recuperable (tot mentides, és clar) malgrat que després no ho posa gens fàcil per a la majoria de persones joves....

Si ens fixem en la llengua una estoneta més, he de dir que m’agrada la visió que té Eulàlia Lledó Cunill, perquè des del punt de vista de l’ús que es fa de les paraules, ella explica que no sempre la manca de marca de gènere és correcta en relació a la inclusió de dones i homes de manera equilibrada en accions o situacions que es descriuen o que es referencien.

Per exemple, a partir de l’expressió "Aquell cap de setmana es van produir aldarulls a les rodalies de París i hi va haver molts detinguts.", diríeu que van detenir homes? Dones? La meitat homes, la meitat dones? A partir de les explicacions de Carme Junyent sobre les marques de gènere en la llengua estic obligada a entendre que hi ha d’haver dones entre les persones detingudes. Amb les explicacions d’Eulàlia Lledó (podeu llegir De llengua, diferència i context, tot i que no sé ben bé si ho explica en aquest llibre o en algun dels altres molts estudis que ha fet) se m‘indica que tots els detinguts van ser homes. Això em porta a pensar que per tractar bé la llengua, per estimar-me-la, cal que sigui molt rigorosa en la manera de fer-la servir, honrada en les descripcions i ajustada en les expressions. A través de la llengua expliquem la realitat, inventem les ficcions que com a éssers culturals recreem i que ens permeten viure. Entre realitats i ficcions construïm la nostra idea d’un món que podem mirar d’actualitzar, sense imposicions i sense generalitzacions sobretot en temes tan sensibles com els drets de les persones. La llengua és l’eina que tenim per a fer-ho. Una eina que cal usar perquè no es rovelli, que cal actualitzar a partir de la realitat que existeix, que cal que compartim per entendre’ns en tots els aspectes de la vida i quan parlem d’avis, també.

Parlem de padrins i padrines! (a Lleida aquests és el mot que fem servir), de persones grans, de persones amb experiència de la vida, de persones d’edat avançada, d’avis i d’àvies i, a més de recordar persones de 98 anys amb les facultats plenes, pensem en totes aquelles que tenim a prop i que viuen més soles, més malaltes o més limitades del que voldrien i del que es mereixen. Segurament en aquestes commemoracions cadascú i cadascuna de nosaltres podem fer alguna acció que pugui aportar una mica de benestar o de felicitat a alguna persona gran que tinguem a prop. Avui li dedico aquest text a la meua mare que viu amb molta dificultat i al meu pare, que se l'estima.

FES-TE DE L'OEST
Aconsegueix la informació positiva i en exclusiva de L'Oest
Més informació
_
crossmenu