“La Pedra Seca:
un tresor de la terra,
l’obra callada del pagès,
un símbol d’identitat,
un patrimoni amenaçat…”
Quan comencem a pujar les escales per accedir a la primera planta del Centre d’Interpretació de la Pedra Seca (CIPS) de Torrebesses, la paret frontal ens dona la benvinguda amb aquestes paraules. Arrenglerats en versos, aquests mots fan palès un fort sentiment d’arrelament a la terra, que acaba en una sentència.
La pedra seca, tècnica que consisteix en no emprar cap material de cohesió entre les pedres que conformen determinats tipus de construccions agrícoles, va ser inclosa a la Llista Representativa de Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO l’any 2018. La candidatura es va presentar de manera conjunta entre vuit estats europeus (Xipre, Grècia, Croàcia, Eslovènia, Suïssa, Itàlia, França i Espanya). En aquests països, encara avui són presents diverses mostres d’aquest patrimoni arquitectònic rural construït en gran part pels pagesos, sobretot a partir del neolític.
El fet d’haver presentat aquesta candidatura posa de manifest la voluntat de la gent del territori d’evitar que la pedra seca caigui en l’oblit i aconseguir, així, que deixi de ser un “patrimoni amenaçat...”.
La majoria de construccions creades mitjançant aquesta tècnica està datada als segles XVIII i XIX. La característica principal de les zones en què es troba és el predomini d’un terreny pedregós, fet que n’explica la proliferació. I és que, els pagesos aprofiten la pedra que van extraient dels camps durant el procés d’adequació d’aquests per al cultiu, per a construir marges, cabanes, pous i altres tipus d’estructures que els puguin facilitar les tasques agrícoles. Podríem dir, doncs, que aquesta és una de les tècniques de construcció més sostenible, si tenim en compte factors com ara la proximitat entre matèria primera i producte final, l’aprofitament de recursos i l’estalvi de material ja que, com hem dit, a banda de la pedra i la terra extretes del propi territori, no s’utilitza cap altre element, ni tan sols per a la cohesió d’aquests materials.
Cal fer palès, a més, que aquest tipus d’edificacions s’integra completament en el paisatge —pel fet d’emprar pedra extreta del propi terreny— i en el medi, ja que les seves parets alberguen vida en forma d’aigua i de bestioles que hi circulen a través, i de vegetació que hi arrela.
A Catalunya trobem mostres d’aquest tipus de construccions en diferents zones, principalment al Camp de Tarragona, al Penedès i a les zones de secà de les Garrigues, l’Urgell, el Segrià, la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, l’Empordà i el Montsià, entre altres llocs.
Una de les poblacions de la nostra zona, on es concentra més diversitat d’aquest tipus d’estructures, encara en bon estat, és Torrebesses. Precisament és aquí on trobem el Centre d’Interpretació de la Pedra Seca (CIPS), lloc on podrem llegir els versos citats en començar aquest article. Aquest centre s’encarrega d’organitzar jornades, congressos i diferents visites guiades pel terme. El principal objectiu és el de fer divulgació de la tècnica de la pedra seca i de mostrar-ne alguns testimonis, que han resistit el pas dels anys.
A Torrebesses, les mostres de pedra seca són considerables; per això, no és estrany trobar-ne unes quantes en un espai relativament reduït, com podem veure en una de les imatges. Aquest fet n’evidencia la utilitat.
En definitiva, la pedra seca és l’art que posa de manifest la perdurabilitat del tarannà ferm del pagès. I és que, com bé va dir l’escriptor i professor universitari Predrag Matvejević, “un mur de pedra és un monument a una voluntat forta”.
