A Lleida la floració comença al febrer, gairebé en silenci, quan als marges dels camins despunten els primers ametllers florits. Al març i a l’abril arriben les grans extensions roses i blanques dels camps de presseguers, nectarines, pomeres, pereres i cirerers.
Però la floració també es dibuixa en petit i s’escampa per tot arreu. La ravenissa blanca encatifa camps sense llaurar i als vorals dels camins i de les espones treuen el cap diminutes veròniques blaves, rams de malves i dents de lleó que esclataran en desitjos. I les roselles, que arriben puntuals, amb les primeres orenetes.
Una bellesa efímera que el Consell Comarcal del Segrià, a través de la campanya Segrià, Terra de Floració, ens convida a descobrir. L'edició d’enguany aplega 17 municipis amb propostes ben variades com visites guiades, tastos i vermuts, rutes en bicicleta, concerts i tota mena d’experiències que connecten la floració amb la pagesia, els productes de proximitat i el turisme sostenible.
El Kleber Esteve, conseller de Promoció Econòmica i Turisme del Consell Comarcal del Segrià, defensa que “la voluntat és treballar la floració com un projecte col·lectiu”. Esteve destaca que el Segrià té un patrimoni que va molt més enllà d’un atractiu visual, perquè la floració permet explicar tot el que hi ha al darrere: la feina de la pagesia, la qualitat dels productes i la identitat dels municipis. “No es tracta només d’un fenomen que atrau mirades, sinó d’una oportunitat per fer valdre tot un territori”.
Corbins, un dels 17 municipis que s’han sumat a la campanya Segrià, Terra de Floració, organitza una “Caminada entre flors”. Un recorregut que passa pels camps de fruiters de la Iolanda Romero i el Xavier Pàmpols.
A peu de tros i a tocar del riu, la Iolanda Romero ens explica que no hi ha una sola floració, sinó moltes. A l’explotació agrícola familiar que tenen a Corbins han apostat per plantar fruiters amb varietats diferents i calendaris de collita esglaonats. D’aquesta manera poden allargar la campanya de juny fins ben entrat l’octubre i evitar pics de feina concentrada en poques setmanes.
Com ella mateixa diu, així “podem donar feina de manera sostinguda i estable a un mateix equip de treballadors durant molts mesos i a l‘hora ens dona més capacitat de maniobra davant les incerteses meteorològiques o de mercat”. Una manera ben raonada de “no posar tots els ous a la mateixa cistella”. Aquesta aposta de cultius variats i esglaonats fa que els seus camps floreixin durant moltes setmanes amb més d’una dotzena de colors, “cada camp en una escena diferent”, diu.
Arribem fins a un camp de cirerers, una de les imatges més reconeixibles de Corbins, on la Iolanda ens recorda que "la floració és bellesa, però també és el resultat d’un treball que conviu amb l’amenaça de la meteorologia i l’esperança de la collita".
Alfarràs és un altre dels municipis que viu la floració amb intensitat, especialment a l’Escola Agrària, on s'imparteixen els graus en Producció Agroecològica i Paisatgisme i Medi Rural. En el marc de Segrià, Terra de Floració, organitzen un Vermut entre arbres florits amb música en viu, vins de la DO Costers del Segre i gastronomia local al bell mig de la finca; pas mal.
A més, com a bones acadèmiques i amb un saber fer genuïnament rural, des de l’Escola Agrària aprofiten per a fer divulgació científica, entre mos i mos, al paranimf dels camps florits. Enmig d’aquest paisatge idíl·lic, la Joana Martí, cap de finca de l’Escola Agrària d’Alfarràs, ens fa una lliçó accelerada de pagesia, meteorologia, biologia floral i humor de Ponent.
Perquè sí, la floració és preciosa. Però Martí insisteix: “molt bé, molt bonic, moltes fotos, moltes exclamacions, però aquí el que es busca és fruit. Si no hi ha pol·linització, no hi ha collita. I si no hi ha insectes, no hi ha miracle”.
L’agricultura ecològica que practiquen a l’escola defensa que les cobertes florides, les plantes silvestres i la fauna auxiliar no són ni males herbes ni decorat; són part del sistema. En altres paraules, “allò que en una finca convencional sovint es considera nosa, aquí és l’aliat”.
El mosaic de les prop de 20 hectàrees de l’Escola és gairebé una petita enciclopèdia del fruiter. Hi trobem varietats antigues de poma i pera, ametlla i préssecs amb floracions esglaonades que permeten observar com cada espècie va al seu ritme.
I aquí és on la Joana Martí entra en terreny de mestra de debò. Els arbres, explica, no floreixen perquè sí ni perquè “ja toca primavera” en un sentit poètic. Floreixen quan han acumulat prou hores de fred. Es compten des de l’1 de novembre les hores per sota dels 7 graus, i cada espècie té el seu llindar: les ametlles necessiten aproximadament 800 hores, els perers entre 600 i 1.000 i les pomeres unes 1.200. Això explica per què no floreix tot de cop, i també per què cada hivern deixa una mena de compte enrere invisible dins de cada arbre.
Ara bé, una cosa és el fred que necessiten per despertar-se i una altra, ben diferent, és la gelada un cop l’arbre ja està ben despert. “El moment més delicat no és tant la flor com el fruit acabat de quallar, aquella boleta petita i plena d’aigua que, si es congela, rebenta per dins i mor”.
Al capdavall, la floració té això: nosaltres, com observadores, hi anem a buscar bellesa, però la pagesia hi veu feina, risc, esperança i càlcul.
La Rosa Cortés, la directora de l’Escola Agrària d’Alfarràs, sentencia: “La floració és un procés viu. No és una foto. Quan veus els bancals florits és impressionant; és preciós. Però com que sense flor no hi ha fruita, per als pagesos i pageses la bellesa dels bancals florits també és l’esperança d’una nova campanya”.
Per tot plegat, el president del Consell Comarcal del Segrià, Kleber Esteve, assegura que “el Segrià té un patrimoni que massa sovint no s’acaba de valorar com cal”.
Per Esteve, la floració és una oportunitat per construir una marca compartida i reforçar un relat propi del territori. “Aquí hi ha bellesa, hi ha pagesia, hi ha coneixement i hi ha orgull. Lleida no és només un conjunt de tòpics repetits des de fora. També fa olor de flors”.
