Tinc una imatge al cap que avui, que llegeixo que la modernització del Canal d’Urgell s’iniciarà aviat, se’m fa més viva que mai. Jo devia tenir 5 anys i asseguda en un cavalló, talment una petita illa al mig de l'hort del padrí, contemplava l'aigua que m'acorralava fent serpetes al meu voltant.
Conduïda pels petits laberints de terra, arribava a les tomateres, a l'enciam, a les ravenisses... Tot era perfecte, silenciós, harmònic i fins i tot semblava improvisat. Però no ho era. El padrí havia dissenyat aquells aqüeductes i ponts, monticles i marges, bassetes i colzes per on l'aigua desfilava, talment un cuc que no fa remor... fins a arribar a la planta. I s'hi quedava, amarava les arrels d'un amor hídric que ho calmava tot, ho endreçava tot. Una aigua balsàmica.
Sota el barret d'ala ampla de palla i amb els camals arremangats, caminava descalç. Se li enfonsaven els juanetes (ara en diuen galindons) pels bancals, que, d'altra banda, li permetien mantenir un equilibri difícil. També hi ha avantatges en la misèria pagesa.
M'havia deixat les espardenyes de la voliana perquè les hi guardés, allà al mig del meu mar verd clorofil·la que a poc a poc m'isolava. Se les calçaria després, quan sortiríem d'aquell habitual oasi de la tarda.
Bullia tot, queia un bat de sol difícil de justificar, però l'aigua manava i la padrina ho sabia. L'hora era la indicada, sobre aquell fet sagrat ningú tenia dret a rèplica i ell i jo érem un. Una vegada l'aigua havia arribat al cirerer de la punta del tros, que anys després tallaria emprenyat perquè la canalla se li fotia la collita -ves que no fossin els de la meva colla- s'havia acabat la feina.
Au, nena, ja pots sortir.
Sortíem de puntetes, per la voreta, fins a saltar la segla que encerclava aquell edèn de maduixes, carabassons i coliflors de la migdiada. Llavors tocava pescar anguiles a la Palafanga, una mena de baixador per on passava una vena d'aigua i on festejaven tota mena d'insectes, sobretot voladors, com les libèl·lules. No n'he vist mai més tantes de juntes fins aquest estiu al Delta.
Ves a saber si en aquell món que les cases unifamiliars van sepultar en plena bombolla immobiliària, no hi ha són encara aquelles bestioles que malden per sobreviure.
Sé que hi perviu aquella vena d'aigua, que de tant en tant, quan baixa la rubinada, inunda els garatges soterrats. És el riu Corb, que travessa el terme de Golmés. Ves a saber si el padrí no s'hi va deixar un dia les espardenyes xopes, un dia d'aquells que marxava descalç cap a casa perquè jo havia caigut de cul a la taula dels enciams badant amb una marieta.
Quan perdo l'esperança perquè els meus amics pagesos m’expliquen que no poden viure de la terra, quan camino pels bancals de fruiters del meu pare, que tant havia plorat aquell dia que ho va pedregar tot i encara no teníem assegurances, tanco els ulls i escolto com l'aigua salta els cavallons.
Aquell món silvestre, aquell món sense urbanitzar, aquell món era el nostre.
