Recuperar una vida esborrada no és només trobar-ne el nom. És buscar dates en documents dispersos, localitzar testimonis escrits i sonors, trobar familiars i descendents, entrevistar desenes de persones, ordenar fragments i seguir pistes petites, fins que una biografia, de la qual a penes en tenies dos paràgrafs d’informació, comença a prendre forma.
Avui fa un any, el 30 d’abril de 2025, es presentava el pòdcast documental sonor Les Sis de Ravensbrück. El projecte ja havia fet bona part d’aquesta feina: resseguir les vides de Coloma Seró Costa, Generosa Cortina Roig, Conxita Grangé Beleta, Maria i Pepita Maranges Bobé, Lola Casadellà Puig i Felicitat Gasa Nadal per tornar-les al present. Però ni la memòria ni la recerca s’acaba el dia que s’estrena un pòdcast. Continua treballant. I, un any després, també ha portat reconeixements, homenatges i una reparació tant concreta com simbòlica: la Coloma ja té cara.
En aquest primer any, Les Sis de Ravensbrück ha rebut tres premis i és finalista en dos certàmens més. La sèrie documental ha guanyat el Premi de Comunicació Local al millor pòdcast de la Diputació de Barcelona, el Premi de Comunicació No Sexista al millor àudio de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya i el Premi Mila de Periodisme per la Igualtat de Gènere de la Paeria de Lleida. També és finalista als Premis Ràdio Associació, en la categoria de Millor Programa de Ràdio Local, i als Premis Sonor 2026.
Aquests reconeixements avalen la qualitat periodística i sonora d’una sèrie construïda amb rigor, temps i cura: setze capítols, prop d’una cinquantena de veus, testimonis familiars i descendents, historiadors, historiadores, periodistes, expertes i documents sonors de gran valor. Però els premis no són només una validació professional. També han fet d’altaveu. Cada reconeixement ha obert una nova escletxa perquè les seves històries arribin a més orelles. A persones que potser encara no havien sentit mai els seus noms. Als espais on la memòria democràtica encara té camí per recórrer. Perquè aquest era, des del principi, un dels objectius del projecte: reconèixer aquestes dones com a part de la nostra història col·lectiva.
I si aquest era l’objectiu, el motor era i continua sent contribuir a una relectura de la memòria en clau de gènere. I això vol dir, sobretot, deixar de presentar les dones únicament com a víctimes o com a figures secundàries del relat històric. Vol dir mostrar-les com a subjectes actius: dones que han fet, dones referents, dones en qui emmirallar-se. I si no, només cal escoltar la vida de qualsevol d’elles.
La Coloma Seró Costa, mestra republicana, primera regidora de Cultura de Vilafranca del Penedès, guia 300 persones i seixanta infants orfes durant l’exili, i resistent a França amb l’àlies de Josephine.
La Lola Casadellà Puig, infermera al front republicà, organitza la Resistència a Lió i saboteja la producció d’armament al kommando de Holleischen.
La Conxita Grangé Beleta, amb només disset anys, transporta armes i missatges amagats a la cistella de la bicicleta, sota la fruita i la verdura pel maquis.
La Felicitat Gasa Nadal, modista i resistent, va salvar la Mònica Gené durant les marxes de la mort, fent-li de crossa durant quilòmetres.
La Maria i la Pepita Maranges Bobé sabotegen les màscares de gas que fabricaven per a Continental al kommando de Hannover-Limmer.
I la Generosa Cortina Roig és una de les artífexs de la Línia Sol, una xarxa d’evasió i informació de la Resistència francesa que unia Tolosa amb Barcelona.
Les dones no només hi eren. Les dones feien.
Participaven activament en la història, encara que massa sovint la història no les hagi sabut mirar. O no les hagi volgut mirar. Per això, quan les recuperem com a subjectes actius, el relat no només guanya justícia: guanya veritat. La història és més completa quan hi apareixen les dones que van governar, que van lluitar, que van resistir, que van organitzar xarxes, que van salvar vides i que van sostenir altres dones enmig de l’horror.
I avui això no és només un exercici de memòria. És també un acte polític contemporani. En un context de qüestionament de l’educació en igualtat i del feminisme dir que aquestes dones van existir importa. Dir que van fer importa. Dir que van ser mestres, regidores, infermeres, sindicalistes, agents d’enllaç, resistents i sabotejadores importa. Perquè hi ha oblits que no són innocents. I perquè recuperar-les avui és també impedir que siguin esborrades una segona vegada.
Les Sis de Ravensbrück es va presentar oficialment ara fa un any coincidint amb el 80è aniversari de l’alliberament del camp de Ravensbrück per part de l’Exèrcit Roig, el 30 d’abril de 1945. No era una data qualsevol. Un any després, el pòdcast suma el seu primer aniversari quan se’n commemora el 81è. I potser aquesta coincidència també explica el sentit del projecte: cada any que sumi Les Sis de Ravensbrück serà també una manera de tornar a recordar aquella data, de donar veu a les dones deportades i de fer que la seva lluita no quedi endebades.
El documental sonor coproduït amb La Xarxa de Comunicació Local i el suport de l'Àrea d'Igualtat de la Diputació de Lleida es pot escoltar gratuïtament a La Xarxa+.
