Saber d’on venim és una qüestió que ens inquieta però intuir cap on anem es podria qualificar de preocupant. Si coneixeu i/o heu llegit l’historiador, filòsof i escriptor israelià Yuval Noah Harari (el nostre entrevistat d’avui, sí que ho ha fet), sabreu que en el millor dels casos, Harari pronostica un futur regit per les lleis del disseny intel·ligent en què un dels escenaris que hi descriu seria la desaparició de l’Homo sapiens per deixar pas a una nova espècie, els ciborgs.
I diem en el millor dels casos perquè si aquesta hipòtesi ja us neguiteja, mireu d’imaginar-vos el planeta Terra sense cap rastre de vida humana, ni res similar. I és que una condició sine qua non per a arribar a un món dominat pel disseny intel·ligent és que la humanitat no s’hagi autodestruït abans. I aquesta possibilitat, real, sí que és aterridora.
Per tal d’evitar l’extinció de l’ésser humà, les decisions que es prenen des dels diferents estats són cabdals. Ho són en qualsevol moment però potser ho són més en moments excepcionals com el que estem vivint. De fet, el mateix Harari, arran de la crisi causada pel coronavirus, fa unes setmanes feia unes declaracions en què incidia en la importància de la manera com els diferents estats hi faran front.
Precisament, la qüestió sobre com afrontar aquesta crisi ha estat força present durant la conversa que hem mantingut amb Francesc Reguant, economista especialitzat en agroalimentació i actual director de l’Observatori d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes (Obealimentària).
Hem volgut parlar amb ell, entre altres coses, sobre el grau d’autoproveïment agrícola que té Catalunya, després d’haver-ne llegit un article publicat al lloc web viaempresa.cat, en el qual fa referència al fet que aquest és baix, dada que ens ha cridat l’atenció. Val a dir que la conversa ha donat tant de si que s’ha endinsat per viaranys de caràcter, fins i tot, transcendent.
D’entrada, quan li demanem que aprofundeixi en el tema de l’article, Francesc Reguant ens fa un aclariment inicial per ajudar-nos a apreciar la diferència entre autoproveïment i proveïment. Pel que fa al segon concepte, diu que per això no ens cal patir ja que el nivell d’abastiment alimentari que Catalunya necessita per tal de cobrir les seves necessitats estava del tot garantit tant abans de l’arribada de la pandèmia com actualment, ja que tots aquells aliments que necessitem però que no produïm s’importen des de l’exterior.
Ara bé, quan parlem d’autoproveïment, és a dir, la capacitat productiva suficient per tal d’alimentar tota la població catalana, aquí és on punxem ja que “la taxa d’autoproveïment de Catalunya és baixa (entre el 40% i el 50%)” segons afirma Reguant. Malgrat aquest fet, la nostra “balança comercial en les relacions amb l’estranger és equilibrada i inclús presenta un petit superàvit”. Aquesta afirmació que, d’entrada, podria semblar paradoxal es deu al fet que, si bé Catalunya ha de comprar a l’exterior part dels aliments necessaris per alimentar el seu bestiar ja que no disposa de suficients recursos per tal de produir-los, aquestes importacions es veuen compensades amb les vendes que fem a l'exteriior de carn, elaborats carnis, fruita, oli, vi i altres productes que elaborem; és a dir, que aquestes exportacions ens ajuden a equilibrar la balança comercial.
La principal causa d’aquesta baixa producció agrícola és que “el 50% del territori català té més d’un 20% de pendent i amb aquestes característiques no es pot fer una agricultura competitiva” i per això, aquestes terres no es conreen. Ara bé, d’altres països que es troben en una situació similar, com ara Suïssa o Noruega “el que fan es donar un gran suport a l’agricultura que no és competitiva” perquè entenen que han de disposar d’una major quantitat d’aliments produïts a casa.
Reguant, però, afirma que per tal de millorar l’autoproveïment “el més important és no malversar recursos” i que en aquest sentit, per exemple, “llençar a les escombraries una infraestructura com el canal Segarra-Garrigues és una barbaritat”.
Ara bé, tornant al tema dels països que es troben en una situació similar a la nostra, l’economista ens explica que “els suïssos són molt estratègics; són gent que sempre pensa que els poden fer mal i, gràcies a això, han anat resistint com a país independent. I una de les coses que van fer fa molt pocs anys, va ser un referèndum per veure si la població estava disposada a realitzar un plus d’aportació a una agricultura que no pot ser competitiva perquè ells produeixen la vinya en vertaders barrancs, és a dir, tenen moltes dificultats. Doncs què va fer la població? Va votar que sí, que s’havia de mantenir més agricultura malgrat tot. I nosaltres podríem tenir més agricultura amb aquest regadiu o recuperant l’agricultura de muntanya. I tot això és una opció estratègica que hauríem de tenir i sobre la qual, aquest marc actual de dificultat terrible, ens hauria de fer reflexionar”.
Quan li demanem a Reguant com creu que aquesta situació ens pot afectar a nivell mundial, tant des del punt de vista econòmic com social, el seu plantejament coincideix amb el de Yuval Harari quan dies enrere li preguntaven quelcom similar. El filòsof israelià tem que, en comptes d’aprofitar aquesta crisi per tal d’establir unes bases de solidaritat, confiança i cooperació sobre les quals es pugui bastir una estructura sòlida per tal de fer front a futures crisis, s’intenti monopolitzar els recursos per part dels països rics; o que, fins i tot, s’arribi a la implantació de règims autoritaris o totalitaris, en lloc de cedir més part de poder als ciutadans.
Segons Reguant, aquesta tendència a la concentració “es tradueix en un increment de la desigualtat, un increment del control...” De fet, aquests dies “arreu del món s’ha optat per controlar més i aquí a Espanya és un dels llocs on han posat banderes i militars, i ens han pres les competències de les autonomies” amb l’excusa de la pandèmia. Correm el perill que aquesta tendència esdevingui permanent però l’economista veu poc probable que aquest escenari es pugui aguantar i per això defensa que “l’esquema de futur passa per la cooperació, per la solidaritat, passa per tirar enrere els desequilibris, la desigualtat. Un exemple clar és el fet que els jugadors del Barça han vist que es podien reduir el sou un 70% perquè és evident que és ridícul que mentre hi ha gent que passa gana en aquests moments, hi hagi altres persones que guanyen quantitats desorbitades de diners."
"La desigualtat ara serà un front molt més dur, és a dir, que passarà a ser més intolerable” i per tant Reguant creu que caldrà establir solucions d’emergència com pot ser una renda mínima però encara troba molt més necessari l’arribada d’un “canvi cultural potentíssim, canvi que ha de recuperar l’essencial: la ciència, l’educació, la salut, l’alimentació...” Per tant “l’escenari cap al qual hem d’anar és aquest canvi cultural que permeti solucionar els problemes del món. Pensem que darrere d’aquesta emergència econòmica i social hi ha una altra emergència que ha quedat una mica aparcada aquests dies i és l’emergència climàtica. Solucionar-ho ens exigirà uns esforços col·lectius i una assumpció del fet que no podem continuar vivint com fins ara; i si no som capaços d’assumir-ho anem de cap al desastre.
Per tant, l’única lectura possible de tot això és la de la solidaritat, la de recuperar formes més igualitàries de relació i de democràcia; és a dir, entendre’ns entre nosaltres.”
Perquè tot això sigui possible, però, Reguant aposta per l’aparició d’una nova generació de polítics: “líders joves, honestos i responsables” que contribueixin a aquest canvi de mentalitat tan necessari i a la recuperació dels equilibris mediambientals.
En aquest sentit, segons Reguant, la lluita per l’assoliment dels objectius de l’Agenda 2030, els Objectius de Desenvolupament Sostenible, hauran de formar part del procés col·lectiu que s’haurà de realitzar per tal de recuperar-nos d’aquesta crisi global. De fet, el benefici climàtic que ha comportat aquesta aturada de l’activitat econòmica i social a gran part del món ens pot donar una idea de quins passos ens cal seguir per al reequilibri mediambiental. De totes maneres pensa que “el dia que tornarem a posar en marxa la màquina, tornarem a estar com a abans. Ha sigut una bafarada d’aire fresc que durarà el que duri aquesta crisi però, precisament per això, cal pensar en les grans solucions. Jo desitjo i inclús podria tenir l’esperança que això ens faci canviar i que hi comenci a haver cada vegada més veus dient que no podem seguir així”.
Ara bé, quan li demanem l’opinió quant als processos d’adaptació per part d’algunes empreses que, en pocs dies, han passat a fabricar productes necessaris per a les afectacions generades pel coronavirus Reguant ho celebra: “Això sí que és fantàstic! Sí que hi ha coses positives! I sí que s’està despertant la solidaritat i això és molt bo. Ara, que duri i sobretot que es deixi expressar aquesta solidaritat. Hi ha massa control i massa autoritarisme en la forma com s’ha estat gestionant això però hem vist la població, les empreses... les iniciatives surten de tot arreu. O sigui, estan posant-se les piles per ajudar en aquest procés. Això és magnífic!”
I per acabar per allí on havíem començat, li demanem al director de l’Obealimentària que ens concreti les mesures necessàries per tal d’incrementar el nivell d’autoproveïment del nostre país. I l’economista no escatima en respostes: ell confia que “per una banda, hi haurà uns hàbits de consum menys exigents en recursos. Hi ha una progressió a anar més cap al consum vegetal i l’alimentació vegetal és menys exigent en recursos (en terra i en aigua)”. D’entrada, aquest canvi d’hàbits ja afavoriria una millora del grau d’autoproveïment. Ara bé, a això caldria afegir-hi l’optimització dels potencials de reg i el fet de “recuperar pastures, recuperar conreus dins del bosc perquè, de fet, els nostres boscos abans, fa menys de cent anys, eren conreus la major part d’ells. Per tant, se’n podria recuperar una part. Això també ens permetria recuperar aigua i ser més autosuficients en aquest sentit. Ara bé, això val diners, és a dir, val el pagament d’aquests béns públics. És a dir, posar conreus en llocs que no són competitius vol dir que cal destinar uns recursos a desenvolupament rural. Això és el que fan els països que tenen aquesta dificultat; és el que he explicat abans. I, bàsicament, aquestes serien una mica les possibilitats de millorar aquest autoproveïment”.
A nosaltres sempre ens agrada escoltar gent experta parlant del temes relacionats amb els seus camps de coneixement. Ningú millor que ells sap què cal fer en cadascun dels seus sectors; per tant, cal tenir en compte les seues opinions perquè d'aquestes, sempre se n’aprèn coses noves.
Per això, avui hem gaudit parlant amb en Francesc Reguant sobre temes diversos, com ara el problema de l’autoproveïment a Catalunya, qüestió molt vinculada amb la promoció del desenvolupament a les zones rurals. Sembla que de solucions n’hi ha. Ara, doncs, només cal que qui tingui la clau, les vulgui posar en pràctica.
