17.06.21
LA XARXA D'INFORMACIÓ POSITIVA
FES-TE DE L'OEST
LO PARDAL ROQUER
Més enllà de Sóc de l'oest
SUBSCRIU-T'HI!
Aconsegueix la informació positiva i en exclusiva de L'Oest
SUBSCRIU-T'HI!
Aconsegueix la informació positiva i en exclusiva de L'Oest

DAVID ESTERRI

Un home de l'oest de Catalunya

Un home de l'oest de Catalunya

Pili Garcia i Esther Peiró -
31.05.21 -

No us descobrim res de nou si us diem que les terres de Ponent són cada cop més conegudes, en general, pel nom de l’Oest. I de ben segur que tots estarem d’acord en el fet que, la causa principal d’aquest fenomen, és l’èxit assolit pel tema Sóc de l’oest (2007) del Pardal Roquer.

Des del nostre punt de vista, aquest fenomen transcorre de manera paral·lela en el temps amb un sentiment creixent d’autoestima i de pertinença al territori per part de la gent de la plana de Lleida, que es manifesta de forma clara i potent, precisament, quan cantem o enunciem amb orgull la frase “Soc de l’oest”. A hores d’ara, doncs, aquesta afirmació té una connotació totalment positiva que, per extensió, el concepte “L’Oest” (usat com a identificador de les terres de Ponent) també ha adquirit. 

D’aquesta manera, el terme Ponent (associat, potser inconscientment, a una època més decadent viscuda a les zones majoritàriament rurals de la plana de Lleida) va deixant pas a un Oest que, lluny de decadències, es presenta ple d’oportunitats amb la nova tendència (o almenys així tot sembla indicar-ho) que promou el repoblament de les zones rurals, tan necessari per al manteniment de l’equilibri territorial. Un Oest, doncs, que és el nostre nord però que també pot acabar essent el de moltes altres persones a qui ara encara els pot semblar que el tenen lluny.

Per tot això però també perquè Sóc de l’oest ens ha apoderat (i ens apodera) i perquè ha passat a ser el tema representatiu del territori en aquesta nova etapa que estem vivint, en què la gent de Ponent (de l’Oest) ens comencem a sentir realment orgullosos de qui som, d’on som i d’allò que fem, hem volgut conversar amb l’autor d’aquesta cançó, David Esterri o, si us ho estimeu més, Lo Pardal Roquer.

DAVID ESTERRI: MÉS ENLLÀ DEL PARDAL ROQUER

El David Esterri va néixer l’any 1970 a Alpicat. Pel que fa a la seva formació, és llicenciat en Geografia i Història i titulat superior de música. Actualment, és professor de música a l’Institut Màrius Torres i al Conservatori Municipal de Lleida. Quan li demanem què és per ell la docència ens respon: “Jo soc molt punky i llavors he de dir el que sento; per mi la docència és una forma de transmetre als altres la teva ignorància”. Tant de bo tots aquells de qui aprenem al llarg de la nostra vida fossin tan ignorants com Esterri: amant de la cultura, en David, lluny d’alimentar la ignorància, compagina la docència amb la seua carrera com a músic; perquè, per aquells que no ho sapigueu, l’alter ego del David Esterri és Lo Pardal Roquer.

Lo Pardal Roquer és l'alter ego de David Esterri

La seva obra està composta per unes 200 peces entre cançons i obres, repartides en més de 40 discos

Esterri és un compositor prolífic i eclèctic que toca una gran varietat d’instruments (la viola, el contrabaix, el violí, la guitarra...). Prolífic perquè la seva obra està composta per unes 200 peces entre cançons i obres, repartides en més de 40 discos. I eclèctic perquè entre aquestes composicions hi trobem peces que van des d’una òpera infantil (La gàbia daurada), fins a una obra simfònica com El cant de la Sibil·la o composicions de música tradicional com sardanes (amb algunes peces premiades), passant pel rockabilly que és l’estil musical que firma Lo Pardal Roquer i pel qual potser és més conegut. Com a Pardal Roquer, Esterri va arrencar l’any 2006, amb una tetralogia inspirada en Wagner i que consta dels següents volums: Lo Pardal Roquer, Vol. 1; Ruc-a-billy & Cat Music, Vol. 2; Rocksterri, Vol.3; i Röckerdämmerung, Vol. 4 (nom inspirat en l’obra Götterdämmerung de Richard Wagner). Més tard, s’hi afegeix el treball Danses Primitives, Vol. 5 i el darrer disc, Nyaposil, que va ser publicat el 2019. No pot determinar un moment o un fet concret i específic que l’hagin influït en la passió per la música però reconeix que hi podria tenir relació el fet que, com ell mateix ens explica “a casa hi havia un ambient musical sobretot per part de mon pare (lo Pardal Vell) que tocava la guitarra i havia tocat el saxo de jove, fins i tot. També a través d’amics que en aquella època també estudiaven música”. Sigui com sigui, de ben jovenet la música ja li cridava l’atenció de tal manera que seguia algunes sèries produïdes pels volts dels anys 80 per la BBC o la casa Ricordi dedicades a compositors com Wagner, per exemple, autor que, com  hem dit més amunt, li servirà d’inspiració per a compondre algun dels seus discos. Segons ens diu amb to nostàlgic, aquella “era una època en la qual la cultura es valorava; la bona i la dolenta, també s’ha de dir. Ara no, ara és impossible això”. 

Discos del Pardal Roquer
A la imatge podem veure dos dels treballs del Pardal Roquer

¿Pot ser aquesta manca de reconeixement de la cultura, en general, el motiu pel qual una obra d’un nivell qualitatiu considerable com la de David Esterri passi, en gran part, desapercebuda fins i tot aquí, en terres lleidatanes, d’on és fill? Lo Pardal creu que les seues obres "s’han quedat a la superfície, això sobretot degut, no a la ignorància de la gent, sinó dels que se suposa que en saben, els crítics, etc. I aquests són ignorants ja de vocació perquè no tenen dret a ser-ho. Però malgrat tot, ho són i en fan ostentació. És el pitjor que hi ha; són els corcs; és l'aranya roja de la fruita. Fatal per a la creació artística tot això, tots aquests paràsits que volten, que n’hi ha molts, i que viuen del cuento”. Val a dir que, realment, seria una llàstima que ens quedéssim amb un visió superficial de l’obra d’Esterri; tots aquells qui l’hagueu seguit mínimament, sabreu que el seu sentit de l’humor queda reflectit en gran part de les lletres que compon lo Pardal, les quals, amb to irònic, posen de manifest certs comportaments individuals o socials que, des del seu punt de vista, són objecte de crítica. D’altra banda, les referències a compositors clàssics com ara Wagner també són presents en l’obra del Pardal Roquer, tal com diu ell, “en un llenguatge totalment diferent, que no hi té res a veure, però sí que en essència hi ha moltes coses que hi tenen a veure com, per exemple, la utilització de leitmotivs que es van repetint (molt típic de Wagner); o inclús leitmotivs propis de Wagner que estan inserits aquí dins”. En definitiva, com dèiem més amunt, el nostre entrevistat és un home cultivat i això es fa palès en les seues composicions, evidentment.

La postes de sol a Ponent són espectaculars. La del dia que vam entrevistar David Esterri no va ser una excepeció

“Hi ha una manca d'autoestima aquí endèmica i pandèmica històrica que caracteritza aquest territori"

Tornant a aquesta manca de visibilitat de l’obra d’Esterri, nosaltres hi afegim una altra variable: la poca presència de l’autor a Internet i a les xarxes socials. Quan li’n fem esment, ell, que és poc amant de la digitalització i la virtualització, ens confessa que “havia tingut pàgina web però vaig veure que no se la mirava ningú (no me la mirava ni jo) i llavors vaig decidir que no valia la pena”. I de compte d’Instagram en té però “perquè me’l van fer els alumnes”. Esterri afirma que “no necessitem wifi per a existir; existim sense wifi. Això és una mentida, tot. [...] Vull dir: tu ets el que ets i ja està. Fixa’t que bé que estem aquí aquesta tarda, amb aquest solet. Què més vols? Aquest airet. Això és fantàstic!”

Lo Pardal Roquer, que és un home a qui li agrada tocar de peus a terra, atribueix també aquesta manca de visibilitat a un factor més tangible, segons ell, per bé que no físic: “Hi ha una manca d'autoestima aquí endèmica i pandèmica històrica que caracteritza aquest territori", diu, referint-se a les terres de Lleida, "i jo penso que això ja ve de segles, no sé per què (per la seva ubicació, per la seva situació, pel que sigui). De fet, la manca d’autoestima es pot estendre a tota Catalunya. Per això estem com estem; en el fons, és una manca d'autoestima tot. El problema és aquest, no és un problema polític [...]. Tant de bo tinguéssim la meitat de l’autoestima que tenen els del costat. Tenen l’autoestima a dalt de tot i no sé per què. M’entens el que vull dir? I nosaltres no la tenim aquesta autoestima. I aquí a Lleida menys.” 

Li comentem si no creu que potser el problema no sigui tant la manca d’autoestima com el fet de no saber-nos explicar, de no saber-nos vendre: “No sé si és una qüestió de màrqueting o no però el cert és que estem molt pendents d’allò que aproven els de Barcelona. El que vull dir és que aquí hi ha com una barrera, que és certa; aquesta barrera no és metafòrica, ni és una imaginació meva. La barrera de la Panadella és dura, costa molt de traspassar i això és cert.” Malgrat això, Esterri també pensa que “tot es pot revertir, clar que sí però cal força, la força de la gent. Després, també, els que tenen poder han de despertar”. Més endavant, durant la conversa, també afegeix que la gent “som molt acomodatius i al final hi ha com una pressió contínua i avui en dia més, gràcies a Internet -això ho veig en els xavals, no?- perquè t’aborreguis, i al final, clar, la pressió és tan gran que la gent no tenim força. És normal això també, la pressió és molt gran. I diuen «és que la gent és ignorant»; no, la gent no és ignorant però ja no té força. La pressió és tan gran que què pot fer la gent? Sí, surten a manifestar-se, cremen quatre contenidors i ja diuen «Hòstia! que són uns cabrons, que no sé què...» Clar! Què pots fer? Si no pots cremar ni un contenidor. M’entens?”  

JO TAMBÉ SOC DE L'OEST DE CATALUNYA

David Esterri canta dues cançons durant l'entrevista
David Esterri ens va cantar dues cançons durant l'entrevista (vegeu el vídeo de més amunt)

Si una cosa ens apodera i ens motiva, a la gent de Ponent, és el tema del Pardal Roquer Sóc de l’oest que, per nosaltres (i tants d’altres), ha passat a ser l’himne del territori en aquesta nova etapa que estem vivint, en què la gent de Ponent (de l’Oest) ens comencem a sentir orgullosos de qui som, d’on som i d’allò que fem i tenim ganes d’explicar-ho a la resta del món. Ja hem llegit més amunt que David Esterri no comparteix del tot amb nosaltres aquesta idea del sorgiment d’un nou corrent d’autoestima que sembla que s’està generant a les terres de Lleida. I no hi tenim res a dir, és clar. Amb el que tampoc sembla estar del tot d’acord és amb que es catalogui la peça Sóc de l’oest com un himne. Per nosaltres ho és perquè, com diu el DIEC, es tracta d’una “composició poètica o musical de lloança que exalta els ideals d’un individu, un poble, una institució, etc.” En aquest cas concret, es tracta més d’una reivindicació d’una manera de fer i d’una descripció del territori que no pas d’una exaltació d’uns ideals però, sigui com sigui, a la gent d’aquí, la lletra ens toca la fibra i la música que l’acompanya, ens motiva; és a dir, que sentim que ens representa. Què hi pot haver més bonic que això per a un compositor?


Ara bé, entenem i compartim, evidentment, el punt de vista d’Esterri i és que quan els drets d’autor entren en joc, la línia que separa compartició i apropiació indeguda d’una propietat intel·lectual és finíssima. I aquest és un problema que, en aquest camp, malauradament, està a l’ordre del dia. Nosaltres mateixes, hem batejat el nostre mitjà amb el nom de L’Oest. Fins a quin punt el terme “Oest” com a identificador de les terres de Lleida es pot emprar amb total llibertat sense perill de trepitjar els drets de l’autor del tema Sóc de l’oest? Així doncs, quan aprofitem l’avinentesa per reconèixer-li aquesta aportació al territori i esmentar-li que gràcies a ell el nostre mitjà té aquest nom, la reacció d’Esterri (una recriminació entre rialles) és comprensible: “Abans de donar-me’n les gràcies també em podíeu haver demanat permís! No hagués estat malament, però bé, està bé! Us ho agraeixo. Ho dic perquè ningú hi cau en que les coses són d’algú, no? És curiós això. Les coses immaterials, això sí! Perquè per les coses materials, hòstia!, som d’allò més conservadors i fatxes però per les coses immaterials som tots comunistes i happy flowers. Això és el que a mi em sorprèn, aquesta doble mesura: quan es tracta d’una cosa immaterial és de tots i, en canvi, les coses que són materials són sagrades! És acollonant!” Precisament, referent a aquest tema, ens explica que l’estiu passat va penjar un vídeo al Youtube “perquè ja estava cremat de la situació aquesta. Escolta, demaneu permís, no costa res. Jo mai he dit que no si és per una causa justa però és que clar, «És l’himne, és l’himne! És de tots!» Com que és de tots? Escolta, el teu cotxe també és de tots? És de tots el que ens interessa però d’altres coses que no ens les toquin. És acollonant, no?” Perquè com us hem dit més amunt, per David Esterri, Sóc de l’oest no és cap himne: “Ho dieu vosaltres que és un himne. Per mi és una cançó. Perquè si fos un himne me l’hauria d’haver encarregat algun organisme oficial. Generalment és així. I llavors me l’haurien d’haver pagat. Però a mi no m’han encarregat res ni m’han pagat res. Per tant és una cançó més de les moltíssimes que tinc.” I reconeix que quan la va compondre “la veritat és que no pretenia res; és una cançó més de les que tinc i ja està”. Però tots sabem (i ell també) que no és només una cançó més; és (i per molts anys serà) la cançó de l’Oest de Catalunya. Sigui com sigui, per la part que ens toca, li demanem disculpes públicament si en algun moment l’hem molestat amb la nostra tria, de tot cor. Li demanem, a més, quin creu que podria ser el motiu pel qual, malgrat la gran popularitat que ha assolit aquest tema, hi hagi gent que no sàpiga, encara, que ell n’és l’autor. És que no l’interessa a David Esterri ser reconegut, ser famós? “Sí que m’interessa, a tothom l’interessa; no siguem falsos i hipòcrites. El que passa és que no estic ni en el moment ni en el lloc adequat.” A més, afegeix que ara fa un temps que no publica discos perquè “jo m’he de pagar les coses. Als artistes del “Règim” els les paguen; els les paga la Generalitat, els les paga Cultura i tal. Jo m’he arruïnat i, clar, no puc perdre més quartos perquè si no em fotran fora de casa. Jo he de mantenir una família i ser una persona normal”. Li preguntem si se sent poc recolzat: “Més que poc; en absolut. Tret, això sí, d’uns amics incondicionals i una bona gent que sempre està al meu costat.” Mentre parlem amb ell, insistim en el fet que necessita algú que li gestioni una campanya de màrqueting i ens adverteix que “no m'aguantaria, ni jo a ell. Però bé, mira, llancem una crida a veure si hi ha algú interessat, que sigui jueu sobretot, que sigui jueu; si no, no el vull. Un desgraciat com jo no cal ja”, diu rient. Aquí queda escrit, doncs. A veure si hi ha sort, David!

Imatge de l'entrevista realitzada a "l'oest de Catalunya, la terra on es pon el sol" ("Sóc de l'oest")

I ARA QUÈ?

David Esterri, no només és eclèctic i prolífic sinó que, a més, és un artista polifacètic. Així doncs, a banda de ser compositor i intèrpret, es passa les tardes al Parc del Graó (a Alpicat) dibuixant els elements del parc des de diferents perspectives. Li preguntem si creu que aquestes creacions es quedaran en un calaix i amb el sentit de l’humor que el caracteritza ens respon: “No, jo crec que quan jo no hi sigui, les meves filles ho llançaran directament al container. Sí, perquè en un calaix fa nosa, perquè hi vols posar altres coses (mitjons, calces); llavors hi ha allí uns dibuixos i discos i tot això ho fotran, en un futur, al vent, que és el natural.” Li diem que no és possible perquè l’art tendeix a transcendir; ens dona la raó i li demanem quin pot ser, doncs, el motiu que impedeixi aquesta tendència i la nostra entrevista acaba amb aquesta frase que, com una sentència, llença David Esterri: “Doncs potser no és tant art com ens pensem o com em penso.”

Personalment, no combreguem gens ni mica amb aquesta afirmació que ens regala David Esterri. La seua obra suposa una contribució cabdal al patrimoni cultural del nostre territori i de ben segur que, d’una manera o d’una altra, perviurà al llarg dels anys. De moment, i mentre restem a l’espera de l’aparició de nous projectes que segur que té en ment, nosaltres hem volgut contribuir, en la mesura de les nostres possibilitats, a fer el seu treball perdurable amb aquesta conversa que compartim amb tots vosaltres. 

Aquí podreu veure la conversa que vam mantenir amb David Esterri (Lo Pardal Roquer)

TAMBÉ ET POT INTERESSAR

ENTREVISTA A DAVID LESAN
Tècnic de joventut del Consell Comarcal del Segrià i regidor de l'Ajuntament de Corbins
JOSEP-MANEL VEGA
Creixent a través de la improvisació
KRREGADES DE ROMANÇOS
Salvar de l'oblit antigues cançons lleidatanes
FES-TE DE L'OEST
Aconsegueix la informació positiva i en exclusiva de L'Oest
Més informació
_
crossmenu