26.11.20
LA XARXA D'INFORMACIÓ POSITIVA
MIREIA GONZÁLEZ ANTÓ
L’art de la comunicació
SUBSCRIU-T'HI!
Aconsegueix informació positiva, gratuïta i en exclusiva cada mes
SUBSCRIU-T'HI!
Aconsegueix informació positiva, gratuïta i en exclusiva cada mes

ENTREVISTA A MIREIA GONZÁLEZ ANTÓ

Assessora en comunicació

Assessora en comunicació

Pili Garcia i Esther Peiró -
01.11.20 -

La Mireia González Antó diu que el seu millor bagatge professional és el conjunt de contactes que hi ha al seu dispositiu mòbil compilats durant tota la seva trajectòria, especialment durant els anys en què va dirigir la seva agència de comunicació; i, per descomptat, no ho posem en dubte.

Però per nosaltres pesa més el seu bagatge personal, el que està format per una barreja de sensibilitat, d’una banda, i de formació i inquietuds artístiques, de l’altra. Aquell que, entre altre coses, la fa capaç d’apreciar el valor del patrimoni bé sigui cultural o natural.

Perquè aquestes són les eines que ajuden la nostra entrevistada a ressaltar les singularitats i l’autenticitat de cada persona, de cada lloc, de cada producte. L’humanisme que li ha permès mantenir aquests valuosos contactes, aquestes relacions.

Per tot això, però sobretot, perquè ens venia molt de gust parlar-hi, hem volgut entrevistar l'assessora en comunicació, Mireia González Antó.

Agraïm a Els artistes van amb tractor i al Celler Castell del Remei la cessió d'imatges per a incloure al vídeo

els inicis en el món de la comunicació

"El Pasqual Maragall, segons em va explicar qui era el primer secretari de la federació aleshores, es va fixar en mi quan va venir a Lleida"

Tot i que, posteriorment, s’ha format molt en el seu camp (és postgraduada en Tècniques i Mitjans de Comunicació i, en l’actualitat, cursa Humanitats), la Mireia González Antó és el clar exemple que per a triomfar no sempre cal tenir uns estudis universitaris. Si bé tenia clar des dels divuit anys que es volia dedicar a la comunicació, el fet que en aquells moments la carrera de Periodisme s’hagués de fer a Barcelona, va ser la causa perquè els seus pares no li permetessin fer-la.

Malgrat tot, la vocació va ser més forta i arran d’una carta al director de queixa que va escriure al diari Segre, com a membre del Consell Escolar de l’Escola Municipal de Música, adreçada a l’Ajuntament de Lleida (en aquells moments l’alcalde era en Manel Oronich), la Mireia va acabar sent redactora en aquest diari.

No va ser fins al cap d’un temps, però, que la persona del diari Segre amb qui havia tingut més contacte durant aquells anys en què hi havia estat col·laborant, li va proposar muntar una agència de comunicació, concretament, la primera agència de comunicació de les terres de Lleida. Ens comenta que el seu company li va fer aquesta oferta perquè va considerar “que tenia un cert talent i, en aquell moment, va ser molt idoni perquè existien agències de publicitat, a Lleida ciutat, però de comunicació, en el sentit de gabinets de premsa, d’assessorament, doncs no”. Ens confessa que com a conseqüència de la creació d’aquesta agència “aquí al meu dispositiu mòbil tinc un munt de contactes que, jo crec que és el meu millor bagatge professional”. De fet, la seva especialitat són els gabinets de premsa i, en aquell temps, va ser la cap de premsa de totes les entitats susceptibles de tenir-ne i que s’ho podien permetre.

Li demanem per una de les feines que de què es va encarregar durant aquell període, la campanya de Pasqual Maragall com a presidenciable a la Generalitat de Catalunya, i ens explica com va anar: “Sí, va ser perquè jo era la cap de premsa del PSC a Lleida.” González reconeix que no ha militat mai en cap partit polític però, “des del punt de vista tècnic, em vaig sentir molt a gust al PSC a Lleida i d’alguna manera, el Pasqual Maragall, segons em va explicar qui era el primer secretari de la federació aleshores, es va fixar en mi quan va venir a Lleida [...] i em va donar la possibilitat de treballar amb ell en una campanya com a presidenciable [...]”. La Mireia ens explica que a Lleida havia treballat en campanyes per a l’alcaldia però que “això era un nivell més, una inversió en ella mateixa”. Com a curiositat, la Mireia ens explica que just en el moment d’acceptar la proposta, li acabaven de confirmar que estava embarassada i va creure oportú comentar-li-ho a Maragall; recorda que li va dir: “Oh! Molt bé! Felicitats.” Fins i tot, quan li va fer saber que esperava una nena ell li va respondre: ““Millor!” No ho sé, suposo que d’alguna manera ell aprecia molt els valors de les dones.” González Antó vol ressaltar “que ha estat un honor treballar amb una ment tan brillant i amb una personalitat tan humana, amb qui mantinc relació personal i també amb la seva família”.

Entrevista a Mireia González Antó al pati de l'IEI
L’espai de l’entrevista:el pati de l’IEI

FEMENÍ PLURAL. nosaltres, les dones

Mireia González Antó, al pati de lIEI
Mireia González és coautora de llibre "Femení plural"

La figura de la dona: tan apreciada per alguns i, alhora, tan menyspreada per d’altres. Aquest és el motiu pel qual, tot i haver avançat força en aquest aspecte, encara cal que sigui reivindicada, valorada i explicada i, encara més, en aquells casos en què les dones pateixen o han patit dificultats per raons de gènere. Precisament aquesta necessitat és la que va portar la Mireia a acceptar l’encàrrec que li van fer per escriure les entrevistes del llibre Femení plural, que explica la realitat de diferents dones migrades i provinents de diferents entorns socials, econòmics i culturals. “Jo soc la petita de tres germanes i vaig anar onze anys a un col·legi femení i soc molt ingènua; pensava que érem idèntics o érem iguals homes i dones. Fins que no vaig entrar a l’àmbit laboral, no vaig veure que no era així. [...] De fet, també he experimentat que no és el mateix ser mare que ser pare. [...] La maternitat i la feina, amb una dedicació (com moltes dones no sabem fer d’una altra manera) tan acurada, doncs, no és fàcil de compatibilitzar.” A part d’aquesta participació en el llibre Femení plural, la Mireia també ha escrit i participat en altres publicacions relacionades amb el tema del gènere. No obstant això, ens comenta que li agradaria repetir l’experiència però entrevistant homes. 

A banda d’això, i pel que fa al contingut del llibre, ens explica que una de les històries que hi apareix i que més la van frapar és la d'una noia immigrant “de la qual havien malmès la infantesa pel maltractament per part dels pares; era com un bri d’herba que tu trepitges, trepitges i veus que allò ja no podrà... i aquella persona, que estava totalment anul·lada i que llavors ja em va impressionar, després he estat molt contenta perquè és una noia a qui he seguit el rastre i, ostres, la veig feliç, que ho ha superat. És un exemple magnífic!”

música i comunicació

La Mireia és professora de piano i la música és una constant en el seu cervell, segons explica. Per aquest motiu i perquè la relació entre música i comunicació és innegable per raons més que evidents, hem volgut anar més enllà i li hem demanat a la Mireia si creu que pot ser efectiva una comunicació mancada de musicalitat. D’entrada ens respon que per a ella, la música és irrenunciable. “Si m’oferissin tornar a viure, dins de les negociacions hi hauria la condició que la música hauria d’existir a la meva vida.” Puntualitza, a més, que “si m’hagués de definir d’una manera diria que soc una persona sensible. Llavors, clar, la música em dona aquesta dimensió que no trobo en moltes coses del dia a dia”.

Mireia González, entrevista al pati de lIEI
La música és una eina de comunicació imprescindible per a la Mireia

"Si m’oferissin tornar a viure, dins de les negociacions hi hauria la condició que la música hauria d’existir a la meva vida”

Ara bé, anant al moll de la qüestió, i partint de la creença que tot és comunicació i que la clau de la comunicació per ella és la naturalitat, la Mireia conclou que “s’ha de comunicar amb naturalitat però si no hi ha aquesta musicalitat al darrere, no funciona” en el sentit rigorós de la metàfora sobre la musicalitat que li plantegem. De fet, creu que l’interlocutor que necessita argumentar el seu punt de vista amb la força dels crits i que és del tot incapaç d’escoltar perd la credibilitat, encara que tingui tota la raó del món. Afegeix, seguint amb el símil de la música, que en la comunicació cal marcar un ritme, hi ha d’haver respecte i “hi ha d’haver silencis; fins i tot, ha d’arribar aquell moment en què, quan tu saps del cert que aquella persona no et convencerà, tot i que estàs disposada a que et convenci, i que tu no la convenceràs perquè, realment, la seva raó és completament antagònica a la teva, jo crec que cal deixar-ho”. A més, remarca que la comunicació ha de ser en sentit bidireccional perquè no es pot considerar que n'hi hagi quan un missatge és enviat però no s'obté cap resposta. Aquest desig de bidireccionalitat, per exemple, també es podria aplicar en el cas de la comunicació a través de les xarxes socials perquè totes les publicacions que s’hi fa estan enviades amb la intenció que obtinguin, no una simple resposta, sinó el màxim número de reaccions possible. De fet, aquest comportament a les xarxes, la nostra entrevistada no l'acaba de veure massa clar: “A mi m’ha estranyat molt aquest fenomen. [...] “Quan la gent s’exposa d’aquesta manera [...] penso: “Ostres! Cal aquesta foto amb el teu fill, que és menor [...]? Ja ens ho imaginem que tens una bona vida i que t’agrada gaudir de la natura, però és que...”, és clar, això són conceptes. Jo ho respecto, eh? però m’estranya. I després, aquestes coses em fan entendre altres coses que a mi em costa de comprendre, com pot ser l’èxit de programes televisius, resultats electorals...”

el món del vi

Evidentment, amb la Mireia González Antó havíem de parlar de vi perquè, entre les moltes altres coses que fa, la Mireia és la directora de comunicació dels cellers Castell del Remei i Tomàs Cusiné, Cérvoles Celler i Cara Nord. Li demanem, concretament, si treballar en el món del vi té tant de glamur com sembla i ens comenta que “és un privilegi. És molt bonic; el món del vi t’atreu i t’atrapa”. A més, reconeix que “com a persona de lletres, un tast de vins és una passada pel tema dels qualificatius que s’hi utilitzen” en referència al vi. Així doncs, ens podem trobar amb un “vi sedós, un vi amb cos, profund, seductor, un vi sexy; n’hi ha moltíssims i clar, tots tenen una connotació”.

Cal tenir en compte, però, que la feina al voltant de la vinya és molt versàtil i que implica moltes més activitats, a banda dels tastos; “és un món en què, per exemple, en aquest cas un empresari vitivinicultor com el Tomàs, un dia és pagès (que és el que realment li agrada ser), un altre dia és relacions públiques o relacions institucionals i un altre dia està concedint entrevistes o està impartint una ponència”.

La tasca de la Mireia González al voltant de les vinyes i els cellers de Tomàs Cusiné i del Castell del Remei, però, és una altra: la de fer visibles tots els projectes que hi giren a l’entorn i, de retruc, fer visible la figura de l'enòleg, el Tomàs Cusiné, és clar. Es corrobora en aquest cas, potser, la famosa frase que diu que “Darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona?”. De fet, si ens fixem en l’èxit de promoció que aquestes explotacions estan tenint (deixant de banda el fet que, evidentment, s’hi elabora productes d’una gran qualitat) el que sí que podem afirmar, si més no, és que darrere del Tomàs Cusiné i les seues explotacions vitivinícoles, s’hi amaga una gran tasca de comunicació que els està posant en relleu. Segons creu la Mireia, ell és qui ho fa i ella qui ho explica. D’altra banda, també ens diu que ella està “fent una mena de gestió de direcció de projectes patrimonials a l’entorn dels cellers, des de la vessant del foment, el manteniment i la promoció del patrimoni ja sigui natural, històric, cultural... Clar, això és un privilegi; ho faig amb molt de gust i, evidentment, és beneficiós per tots. Però clar, el Tomàs és l’enòleg, és el cellerer i és el vitivinicultor”. Per això diu "que sense ell no hi ha projecte".

L'explotació del celler Castell del Remei és a Penelles

I, per aquells qui no ho sapigueu, a més, el Tomàs és el marit de la Mireia. Per això vam ser una mica agosarades i ens vam atrevir a preguntar-li si li faria res explicar-nos com havia començat la seua relació; i accedeix a la nostra petició. Ens explica que es van conèixer per qüestions de feina, precisament perquè ell va guanyar uns premis i va anar a la seva agència per a divulgar-ho mitjançant la premsa. Ara bé, de seguida es van entendre i tot va anar molt de pressa: “portàvem cinc mesos coneixent-nos i un dia, en un sopar (evidentment ja hi havia a l’atmosfera alguna cosa que flotava), em va demanar per casar-nos i encara no sortíem. Òbviament, li vaig dir que no” però “si els designis els destinen les emocions o el cor, la resposta havia se ser sí, i va ser sí a l’endemà, de fet.” Així va ser, doncs, com va començar tot fa uns vint-i-vuit anys; un projecte en comú a través d’un camí ple d'esforç, d’encerts... i de viatges. I és que la Mireia i el Tomàs viatgen per plaer però també gaudeixen del plaer d’haver de viatjar per feina. “Em considero molt privilegiada. De fet, viatjar és una de les coses de les que crec que es pot aprendre molt si un hi està disposat. És molt enriquidor.”

“SER GUAPO O SER INTEL·LIGENT NO ÉS UN MÈRIT”

Mireia González Antó, al pati de lIEI
La Mireia pateix una malaltia del sistema autoimmune que es diu lupus

Aquesta afirmació categòrica ens la fa la Mireia i hi afegeix: “El mèrit és esforçar-se per les coses que costen.” Això ho manté una dona que tot fent broma sobre ella mateixa diu: “Per ser que no tinc un grau universitari, soc discàlcula, tinc un grau de discapacitat pel lupus, que és una malaltia crònica... dic: “me n’he sortit prou bé.”” I és que l’esforç hi ha de ser però tant o més que esforçar-se, reconèixer els nostres propis límits és important. D’aquesta manera sabem en quin moment necessitem demanar ajut per tal que els nostres esforços no siguin en va sinó que, al contrari, es vegin potenciats pel suport d'aquells que ens ajudaran a assolir els objectius marcats. A banda d’això, considera que una part de la felicitat prové de dedicar-te a alguna cosa que t’agradi i per la que tinguis una certa habilitat.

Quan li preguntem per la seua discalcúlia ens diu “sí, és que soc moltes coses. És com una dislèxia dels números, em costa molt la comprensió numèrica”; però això, és clar, no l’impedeix dur a terme la seua feina sempre ben assessorada, això sí, en les qüestions numèriques.

“Per ser que no tinc un grau universitari, soc discàlcula, tinc un grau de discapacitat pel lupus, que és una malaltia crònica... dic: “me n’he sortit prou bé.””

A banda d’això, i com ella bé ens ha explicat, la Mireia pateix una malaltia que es diu lupus: “el lupus és una greu malaltia del sistema autoimmune; és sistèmica (això vol dir que pot afectar qualsevol òrgan) i és crònica per tant, de moment és incurable. La Fundació Catalana de Lupus de la qual soc patrona, està fent un esforç molt important en la recerca.” És ben cert, doncs, que el mèrit és esforçar-se per allò que costa, esforçar-se per assolir els objectius marcats.

Malgrat tot, la Mireia González Antó manifesta que cada dia veiem com la publicitat fa un ús abusiu dels cànons de bellesa (sobretot femenina) per incrementar el volum de vendes dels productes que es promocionen, fent veure que la clau de tot èxit rau en el fet de tenir un aspecte físic agradable a la vista més que no pas en el fet d’esforçar-se per tal d'aconseguir les fites.

Aquest és un problema que es dona a nivell professional però en el dia a dia, segons ella, la comunicació tampoc funciona d’una manera òptima; es podria dir, fins i tot, que està menystinguda. “Jo dic “Bon dia!” no en una botiga, en una sala d’espera, i em miren com dient “i aquesta esnob què fa dient bon dia!”” Per ella, la base del problema és molt clara, però: “tota la clau està en l’educació i dic educació en general: per una banda la formació a les escoles però les formes, a casa; la bona educació per mi és molt important perquè és com un reflex del fons; les formes són un reflex del fons, del respecte. El defecte, per mi, més gran és la desconsideració. [...] La desconsideració porta a la injustícia, porta a moltes coses i el fet de ser considerat és clau, seria el que ajudaria a evitar tot això que t’estic explicant i faria que aquesta comunicació, des de tots els punts de vista, globals i més locals, o més personals i individuals, fos molt millor.” I és que la Mireia ens diu que és militant de la màxima “pensa de manera global i actua de manera local”.

 

 

Potser sí que aquest menysteniment per la paraula, per la comunicació en general, és la causa de molts dels problemes que tenim i que patim i hem patit al llarg de la història. Potser sí que el fet d’esforçar-nos una mica més a l’hora de comunicar-nos amb els altres i de fer-ho amb respecte i consideració, evitaria molts dels mals que envaeixen el nostre món. Potser sí, Mireia, que hauríem de creure, una mica més, amb el poder del bon ús de la paraula.

La nostra conversa amb la Mireia González Antó al pati de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, el lloc que més li agrada de la seva ciutat, un dia plujós d'hivern, acaba aquí; en l'aire, però, deixem aquesta reflexió.

 

TAMBÉ ET POT INTERESSAR

JUDIT I MARTA BADIA:
El vinagre ens corre per les venes
TENIM UN SORTEIG EN MARXA
Volta i pícnic de proximitat a l'estany d'Ivars i Vila-sana
TINC SORT DE TENIR-TE A PROP
La Diputació de Lleida promou el comerç de proximitat
SUBSCRIU-TE A L'OEST!
Aconsegueix informació positiva, gratuïta i en exclusiva cada mes
  • Aquest camp només és per validació i no s'ha de modificar.
_
crossmenu